Eusebio Güell de Sentmenat, vizconde de Güell, marqués de Gelida y vecino de Sant Gervasi

“El título nobiliario “obliga” a respetar más todo, empezando por el trato hacia las personas, y yo procuro hacerlo”

5

Don Eusebio me recibe en su casa del siglo XVII (que antiguamente era un masia) ubicada muy cerca del conocido restaurante “La Balsa”, que había sido propiedad de su familia años atrás, y situada en el barrio de Sant Gervasi-Bonanova. A sus casi noventa años, mantiene una excelente salud y memoria y un señorío natural y espontáneo como corresponde a una persona de su categoría. Casado con María del Carmen Malet de Travi, con la que ha tenido cuatro hijos, lleva el nombre de Eusebio, el primer conde Güell. Fue éste un personaje de la alta burguesía catalana, que se erigió como político, industrial, financiero y, sobretodo, como el gran mecenas de Antoni Gaudí.

 ¿Cómo ve la situación de la nobleza en Catalunya?

Ahora no tenemos casi ningún derecho, y antes teníamos varios privilegios como el pasaporte diplomático o en cualquier evento a nivel protocolario. Ahora mismo, un Grande de España se equipara a un embajador. Yo no soy grande de España, soy ilustrísimo, pero se lo explico para que vea cómo ha cambiado. En Catalunya hay menos “afición” al tema de la nobleza, pero en Madrid, naturalmente, hay más porque es donde está la Corte. Los que formamos parte del cuerpo de la nobleza catalana tenemos una sede en la calle Palau de Barcelona,  donde está ubicada nuestra asociación y llevamos a cabo conferencias y algún evento. Si uno tiene un título, tiene más obligaciones y compromisos que otra cosa: el título nobiliario “obliga” a ser más amable, a ser más atento, a cumplir con las leyes, a respetar más todo, empezando por las personas, y yo procuro hacerlo…Si no tuviera título, no me vería tan obligado.

El futuro de la nobleza catalana tiene que pasar por protegernos entre los que formamos parte; vale la pena conservar los títulos porque todos están ligados a la historia de Catalunya.

¿Cómo ha cambiado nuestra sociedad en estos casi 40 años de democracia?

El restablecimiento de la democracia empezó muy bien porque todos los partidos se asentaron, pero poco a poco se ha ido abriendo demasiado pronto en España muchas cosas. En este país, nos vamos de un extremo a otro: es la ley del péndulo. Ahora hay una gran cantidad de protestas, y es muy legítimo, solo faltaría, pero tenemos el concepto de disfrutar de derechos y no de deberes. La crisis, donde todavía seguimos inmersos de manera crónica, es una crisis “dorada” comparada con la crisis que yo viví de pequeño durante la guerra civil.

Los trabajos son y serán cada vez mas inseguros aquí y en todo el mundo, por la mecanización. Yo he sido hotelero, y antes en un hotel teníamos a mil empleados contratados y ahora con quinientos, el hotel funciona igual de bien. La formación profesional se ha minusvalorado y habido un ataque de “titulitis universitaria”.

A nivel político, ¿cómo ve la situación actual?

Para empezar, decirle que mi hermano Carlos (fallecido en 2012) se presentó como candidato de Centristes de Catalunya-UCD en las elecciones de 1977 donde fue escogido diputado y después, en 1979, fue concejal en el primer consistorio democrático del Ayuntamiento de Barcelona, también por el mismo partido.  Creo que para ser político se tiene que ser de una manera de muy especial y Carlos era una persona de muy buena fe y tenía un gran potencial profesional, pero tuvo que dejar la política muy desengañado. Personalmente le puedo decir que me considero catalanista; es decir,  español y catalán, pero no separatista.

 

Cuéntenos un poco la historia de la Torre Castañer, ubicada en el Passeig Sant Gervasi.

El primer propietario de la Torre Castañer fue Joaquim Castañer-hablamos del siglo XVIII-, que se casó dos veces, y la segunda vez contrajo matrimonio con mi tataratatara abuela y tuvieron una hija. Originariamente esta torre era una masia para casa de veraneo pero alrededor de 1850, un arquitecto italiano la reforma y la convierte en un palacete de estilo italiano. Piense que la casa-masia donde estamos ahora, en la calle Infanta Isabel, formaba parte de la finca Castañer, y el restaurante “La Balsa”, muchos años atrás, era también parte de la finca y era una balsa donde se almacenaba agua.

También formaba parte de la finca el actual colegio Jesús y María, que mi tatarabuela lo vendió de forma simbólica a una orden religiosa de monjas para que construyeran un centro escolar. Actualmente en la Torre Castañer reside mi hermano Juan.

¿Qué diferencia encuentra entre Sant Gervasi y Sarrià?

Encuentro que Sant Gervasi es menos pueblo y es más barrio. Tiene sitios muy bonitos como la Rotonda, el parque de la Tamarita, la Avenida Tibidabo y sus torres…

Sarrià tiene un aspecto más de pueblo, y no lo digo peyorativamente, sino porque hasta los años 20 del siglo XX fue un municipio independiente de Barcelona. Donde me encuentro más a gusto es paseando por la Plaza Bonanova, que es donde me gusta especialmente estar y tomar algo en el veterano bar “Yeti”.

“Encuentro que Sant Gervasi es menos pueblo y es más barrio. Tiene sitios muy bonitos como la Rotonda, el parque de la Tamarita, la Avenida Tibidabo y sus torres…”

Usted que  ha vivido también en  Madrid, ¿qué diferencias encuentra entre el carácter catalán y el madrileño?

Con sus defectos me gusta más el carácter de aquí, aunque el de Madrid es más divertido porque son más comunicadores. Pero una amistad catalana, aunque cuesta llegar, es más sólida.

Es sabido la aportación de su familia a la ciudad de Barcelona: el Palau Güell, el Park Güell, Palacio de Pedralbes…¿Destacaría alguna otra aportación?

Le contaré un detalle: el cuadro de “La Vicaría”, pintado en 1870 por el célebre Mariano Fortuny, estaba en París. Un buen día mi bisabuelo y su amigo Manuel Girona, (alcalde de Barcelona entre 1876 y 1877), lo vieron y pensaron que era un cuadro muy bonito y consideraron en comprarlo para llevarlo a Barcelona y regalarlo a un museo de la ciudad.

 

Publicada en la edición de julio de 2017 de La Fada de Sarrià i St. Gervasi

 

 

 

 

Sydney Pinoy y Catherine Garner, directores y cofundadores de Hearth y Neuros center

“Queremos transmitir una serie de conocimientos a la gente; cómo vivir y no sólo de cómo sobrevivir”

 

Foto dentro artículo. Sydney Pinoy y Catherine Garner

Sydney Pinoy nos recibe en su centro Hearth – Neuros center ubicado en el corazón del casco antiguo de Sarrià junto a Catherine Garner, cofundadora también de Hearth y Neuros center. Durante la entrevista, Sydney nos explica el nuevo proyecto que han creado desde que empezaron hace poco más de un año con Neuros center: Hearth.


¿Qué significa Hearth y en qué consiste?

Hearth es un centro de desarrollo personal, es decir; “tener corazón  pero con los pies en el suelo”. Este nuevo proyecto (Hearth), significa la fusión entre corazón y tierra. Nuestra idea es que las personas sean más equilibradas, que puedan distinguir de lo que les gusta de lo que no, de lo que quieren hacer en su vida y conseguir ser más autónomos. Creemos que el futuro del bienestar radica en la integración de la neurociencia moderna, la salud natural y la transformación a través del auto descubrimiento.

Hearth, ahora, es “la madre” del centro que abrimos hace un año como clínica psicológica, llamado Neuros center. En breve, Hearth será un espacio social donde uno podrá apuntarse a clases de yoga, meditación, workshops colectivos, charlas gratuitas…Mezclando el arte, la música y las relaciones sociales junto con terapias.

“la gran mayoría de las cosas que nos pasan, en la mayoría de los casos, somos nosotros mismos los responsables y tenemos que ser conscientes de ello”

Catherine, explícanos tu experiencia personal como profesional.

En Inglaterra, por mi experiencia personal como asistente de cirugía, estuve viendo un fenómeno interesante con los pacientes: los que tenían la mentalidad más fuerte y más hábil (lo que podríamos denominar resiliencia), tenían una sanación más rápida y con menor sufrimiento. Si podemos mejorar la resiliencia emocional podremos recuperarnos en casi cualquiera situación. Lo que queremos transmitir son una serie de conocimientos a la gente; cómo vivir y no sólo de cómo sobrevivir. Porque la gran mayoría de las cosas que nos pasan, en la mayoría de los casos, somos nosotros mismos los responsables y tenemos que ser conscientes de ello. Nosotros le hacemos ver a la persona que acude a nuestro centro, en qué se estaba equivocando a nivel profesional o personal, y damos la clave para que elija lo que más le gusta o, si no sabe elegir, le orientamos en qué dirección debe seguir para avanzar.

¿Con qué equipo de profesionales contáis actualmente?

Hearth y Neuros center lo integran un grupo de profesionales que proceden del sector de la salud y la medicina como psiquiatras, psicólogos clínicos, coachs, nutricionistas  y expertos en Neurofeedback.

¿En qué consiste y cómo aplicáis el método Neurofeedback?

Es un proceso de aprendizaje y es una manera de entrenar la actividad cerebral. Usando sensores en el cuero cabelludo, podemos medir y supervisar esta actividad, trazando un plan de tratamiento individualizado para ayudar a recuperar el equilibrio emocional, consiguiendo un estado nivel más eficiente. Lo podemos aplicar mediante un videojuego sin mandos, sólo con las ondas cerebrales, vas “jugando” y te indica si te equivocas o lo estás haciendo bien. Gracias a eso podemos ajustar nuestras ondas para que nos correspondan mejor. Supone un desarrollo personal integral, consiguiendo que el cerebro sea más “plástico”, más flexible, y siempre actuamos sin medicación o bajando la medicación del paciente.

¿Qué tipos de talleres presentáis como novedad?

Hemos empezado el taller llamado “momentos de transformación”, y también durante este mes, impartimos unos talleres sobre mindfulness gratuitos. El mindfulness es una práctica en la que tomamos conciencia de las distintas facetas de nuestra experiencia en el momento presente. Podemos aprender a ser conscientes de cómo nos movemos, cómo nos sentimos (tanto física como emocionalmente), y cómo respondemos o reaccionamos ante cada momento de la vida.

1

¿Qué tipo de “target” acude a vuestro centro?

A nuestro centro acuden desde niños de seis años hasta personas de más de ochenta. Ahora suelen venir padres con hijos que tienen problemas de hiperactividad (TDAH) o autismo para que inicien una terapia de ayuda. Pero también, los mismos padres empiezan a realizar programas de coaching con nosotros, potenciando y mejorando la relación que tienen con sus hijos. Por otro lado, si una persona tiene pocos recursos económicos y necesita de nosotros, el dinero no va a ser un problema, trabajándose a si mismo será mas hábil en este sentido. Además, como dato curioso: los que acuden a Hearth con poco dinero, valoran mucho más y son más conscientes del esfuerzo que hacen por invertir en ellos mismos.

¿Nos podéis dar algunos consejos prácticos para disfrutar de la vida?

Dejarse ir… conseguir un equilibrio entre tomarse las cosas demasiado en serio y la actitud contraria. Si te tomas algo demasiado en serio, vas a tener miedo de eso y no podrás avanzar. Lo importante es aprovechar los momentos buenos de la vida  y cuando uno se encuentre en un estado de ánimo bajo, tomar conciencia de ello, no tener miedo a pedir ayuda y dejarlo ir, porque el propósito de la vida es evolucionar, no estancarse.

Entrevista publicada en La Fada de Sarrià i St. Gervasi

Cómo tener una ‘buena’ relación con la prensa

news-2094394_960_720

Dejando de lado de que no se pueden controlar -en las redes sociales- comentarios, opiniones o informaciones no contrastadas o falsas acerca de una marca o sobre los datos de un empresa, (en cuanto a facturación, número de empleados o algún dato económico negativo), sí que podemos evitar la publicación, por parte de periodistas, de noticias, opiniones o datos que son erróneos en medios de comunicación donde éstos profesionales de la comunicación trabajan o, incluso en sus cuentas personales de Twitter  y Facebook.

Ya sea uno mismo su propia empresa o forme parte de una gran compañía, hay que estar “entrenado” para evitar que se publiquen, tanto en diarios digitales y de papel como en radio y televisión, informaciones sobre nuestra marca o empresa, que no se adecuan a la realidad. Para ello debemos tener establecido un protocolo y un plan de actuación de comunicación de “precrisis que evite lo que se conoce como una situación de comunicación de crisis de la empresa que, si no se gestiona correctamente a tiempo, puede llevar a nefastas consecuencias para la compañía.

“Ante datos negativos que le puedan llegar a un periodista, el empresario no debe cerrarse en banda”

Dentro de este plan de actuación, debemos considerar el tener una relación fluida con los periodistas con los que habitualmente enviamos documentación noticiable de nuestra empresa: notas o convocatorias de prensa, material gráfico o datos sobre la empresa que les puedan ser muy interesantes y útiles para publicar en el medio donde trabajan. Debemos de estar siempre disponibles cuando un medio o un periodista freelance contacte con nuestra empresa y solicite una información concreta. En el caso de que no nos convenga dar la información por el motivo que sea, debemos, igualmente, dar una respuesta indicando que no podemos entregar dicha solicitud por la razón que sea, pero que -por ejemplo- seguimos contando con el medio o el periodista para otras acciones que llevemos a cabo, como ruedas de prensa o eventos corporativos externos que se organicen de manera periódica en la compañía y que nos interesa dar visibilidad.

Ante rumores o datos negativos que le puedan llegar a un periodista sobre nuestro negocio, debemos ser claros y concisos y no cerrarnos en banda: la posibilidad de tener un encuentro privado con un periodista y explicarle, off the record, detalles de nuestro negocio con la condición de que no los publique, puede generar una relación de confianza entre ambas partes creando un vínculo win to win.

Artículo publicado en la edición Catalunya del periódico Expansión

 

 

Jordi Martí Galbis, president del Consell Municipal de Sarrià-Sant Gervasi

 “Som el districte vagó de cua d’inversions a la ciutat”

IMG-20170508-WA0002

Jordi Martí és, des de mitjans de 2015, president del Districte de Sarrià-Sant Gervasi. Llicenciat en dret i militant del Partit Demòcrata (PDeCAT, l’antiga Convergència Democràtica), ens rep al seu despatx de la seu del districte situat a la plaça del Consell de la Vila de Sarrià, i durant gairebé una hora parlem de diverses qüestions sobre Sant Gervasi i Sarrià.

Com s’estructura i organitza el Consell Municipal de Sarrià-Sant Gervasi?

Barcelona està organitzada territorialment en deu districtes. Els districtes municipals són els òrgans descentralitzats que representen els interessos dels diversos barris i zones de la ciutat.

El Consell Municipal de Districte és l’òrgan de representació col·lectiva del Districte i està integrat per dinou consellers/es nomenats per l’alcalde i proposats pels partits polítics proporcionalment als resultats electorals obtinguts als districtes en les darreres eleccions municipals.

Primer de tot hi ha un regidor executiu (que representa el govern de l’Ajuntament de Barcelona al Districte), després els consellers municipals, el funcionariat i un regidor-president del consell, (que en aquest cas és un servidor), i que és una figura més institucional, que modera i presideix els plenaris del districte, presideix els actes protocolaris juntament amb el regidor executiu. Alhora, sóc el cap del grup municipal demòcrata que actualment té majoria absoluta al consell municipal; està format per deu dels dinou consellers municipals que hi ha en total al districte.

Expliqui’ns la seva feina diària com a president?

Sóc una figura institucional que em coordino amb el govern de l’Ajuntament per presidir actes, plenaris, audiències públiques, consells de barris, festes majors i actes del teixit associatiu de diversos barris. Per altra banda, lidero, juntament amb el portaveu del nostre grup (PDeCAT) al districte Pol Lliró, l’organització d’aquesta formació política als sis barris que configuren Sarrià – Sant Gervasi.

IMG-20170508-WA0004
Durant l’entrevista amb l’editor de la Fada, Pau Galí (esquerra)

Des de que va assumir la presidència del districte, quins canvis més significatius ha vist que s’han fet als barris del districte?

El punt de partida de qualsevol govern es millorar l’estat actual de la ciutat. El nou govern del districte està dividit (Barcelona en Comú i PSC), i estem a l’equador de mandat. Per primer vegada,  en els 37 anys que portem d’ajuntament democràtic, el full de ruta del pla d’actuació del districte -el PAD- no s’ha aprovat. A l’última audiència pública del districte, que va tenir lloc fa deu dies, molts dels veïns que van assistir es queixaven de que no eren atesos ni rebuts pel govern municipal del districte. Un exemple molt clar ho tenim aquí, a Sarrià: des de fa més de dos anys, es reclama construir la biblioteca de Sarrià; el projecte estava fet i aprovat des de feia dos anys i encara no han començat les obres. També podem parlar de la Llosa de Sarrià, on s’han tret places d’aparcament i ja veurem com acabarà perquè el govern no té  en compte l’opinió majoritària dels veïns i no ha sabut portar a terme un procés participatiu real.

“Tenim un govern que no tira endavant els projectes perquè no hi ha pressupost”

 

Som el districte vagó de cua d’inversions a la ciutat; històricament és el més maltractat en quant a pressupost, excepte a l’etapa de Trias com alcalde, que es va anivellar amb la resta de districtes. Al barri de Sant Gervasi-Galvany que actualment té uns 50.000 habitants sense comptar el mercat de Galvany, té zero equipaments públics.

Creu que s’hauria de dividir el districte en dos districtes nous? Un que englobés tots els barris de Sarrià,  i un altre, els barris de Sant Gervasi.

Jo sóc veí del barri del Putxet i és cert que cau lluny de la seu del districte, però tenim els consells de barri que són òrgans participatius i que tenen la missió d’aproximar la vida del districte als barris. Crec que sí que s’ha de plantejar el mapa municipal però més endavant, encara que és molt complicat perquè a la gent li pot genera sentiments d’arrelament, entre altres coses…Si hagués una veritable descentralització dels districtes de Barcelona per decidir equipaments, polítiques socials, etc, encara tindria més sentit.

El nostre districte és un dels que més concentra índexs elevats de contaminació atmosfèrica de tota Barcelona. No creu fer, de manera urgent, un pla efectiu d’actuació?

Aquest és un problema que no es pot lluitar o resoldre només des del districte, per un tema de competències, mitjans, i perquè es una problema que engloba tota l’Àrea Metropolitana de Barcelona, encara que ja s’està potenciant, des del districte, el transport públic net. S’ha de lluitar contra la contaminació dels vehicles antics, i s’ha de potenciar el transport públic i incentivar el vehicle elèctric (bici, moto, furgoneta, autobús i cotxe). Sóc optimista perquè ara al menys, per primera vegada, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, l’Ajuntament i la Generalitat de Catalunya, s’han posat d’acord en fer un bon diagnòstic conjunt sobre aquesta qüestió i han signat un protocol unitari.

Té algun lloc predilecte  on li agradi estar per desconnectar?

Jo “tiro” cap a la proximitat, visc al barri del Putxet. Hi ha una part del barri que m’agrada molt: el parc del situtat a dalt de tot del turó del Putxet. És un racó on respires perfecte, a prop de casa i amb unes vistes increïbles de la ciutat.

 

 Entrevista publicada a La Fada de Sarrià i Sant Gervasi

 

Helena Garcia Melero, periodista de TV3 i veïna de Sarrià

“El que més m’atrau de la meva professió és la quantitat de coses que aprens diàriament, i cada dia tot és nou”

foto Melero 1

Helena Garcia Melero em rep en una sala de visites a TV3 per a convidats. L’actualitat informativa d’aquell dia mana i només podem estar menys de vint minuts d’entrevista, però són suficients. Llicenciada en Filosofia i en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, aquesta dona parla d’una manera propera i directa, no veig una gran diferència quan la veus per TV i quan la tractes en persona. I això s’agraeix. Com a veïna del barri de Sarrià, en aquesta entrevista ens parla de la seva professió i de la seva visió que té del barri.

 Com va néixer la teva vocació periodística?

Doncs una mica per casualitat…De fet, la meva primera opció, quan vaig entrar a la universitat, va ser la carrera de Filosofia i quan ja estava acabant pràcticament, per la meva manera de ser molt curiosa i també una mica perquè m’interessava tot, vaig pensar que cursar Periodisme podria ser un bon complement. Vaig començar aquesta carrera mentre finalitzava la de Filosofia, i per aquelles oportunitats que t’ofereix la vida, em vaig assabentar que es feia un càsting a TV3 per presentar informatius i resulta que, sense experiència en televisió em van contractar, (l’assignatura de televisió no es feia fins a tercer de carrera i jo encara estava a segon curs). La meva vocació m’ha arribat treballant i enamorant-me d’aquesta professió des de Televisió de Catalunya. Per altra banda, et puc dir que quan fèiem obres de teatre o exercicis de comunicació al col·legi, jo sempre deia que m’agradava fer entrevistes, però com un joc, no com una vocació; tenia curiositat i interès per les coses. I això es el que m’ha portat el realitzar aquesta feina i la sort d’entrar aquí, a TV3.

I què més t’ha aportat aquesta professió?

El que més és la quantitat de coses que aprens diàriament; aprens sobre diferents temes i amb diferents persones d’arreu. És una professió que t’obre una finestra al món; i cada dia tot és nou. Al març d’aquest any he fet  vint-i-cinc anys a TV3 i encara penso “i avui, a veure què?”. Tot obliga a aprendre coses noves, i per tant, a aprendre de persones que saben més que tu: aquest és el gran atractiu de la nostra feina.

En tots aquest anys que portes a la televisió, has fet alguna entrevista que t’hagi quedat “gravada” de per vida?

Sí, mira, una persona que em va impactar molt: una dona que patia esclerosi múltiple i tenia quatre fills. Quan la vaig entrevistar jo tenia un nus a l’estómac però l’energia, l’esperit positiu que em va transmetre, la seva il·lusió, em van fer sentir tant aclaparada i tant petita…Ella postrada en una cadira de rodes, sent generosa amb la vida que li ha tocat viure, però, quin esperit d’entrega, de lluita, de cultura de l’esforç; vaig pensar “quan tinc que aprendre d’aquesta dona”. Són aquells testimonis anònims que et fan pensar quan estàs en un moment baix personal.

A més de treballar a televisió, has fet ràdio. ¿Què és el que més recordes del món de la ràdio?

El que més em va agradar és la màgia de la ràdio…La ràdio et permet moltes coses, et permet estar més relaxat. Tot es concentra en la comunicació verbal i això ho trobo molt bonic perquè et permet jugar amb les veus, amb el to i amb la manera com et dirigeixes en diferents entrevistes que fas; a la ràdio pots preservar una part de tu mateix i això m’agrada molt.

Estat de la professió periodística: no creus que hi ha un excés de titulats en periodisme i molt poca demanda? Com es podria resoldre aquest situació?

Quan estudiava la carrera de Periodisme, els missatges del professorat ja eren negatius però vaig tenir sort entrant a treballar a televisió. Quan jo he donat classes de periodisme a la facultat, als meus alumnes els he dit “no defalliu”. Aquesta professió es pot exercir de moltes maneres i per descomptat no es pot perdre la il·lusió,  cal trucar moltes portes i buscar mentre treballes. Sempre tinc la sensació que es pot trobar alguna cosa. Hi ha molta precarietat però com autònom també hi ha moltes possibilitats. I això sí, no parar i fer networking.

Quins projectes tens previstos a mig plaç?

Encara no ho sé. El programa “Divendres”, que ara mateix copresento, s’acaba aquesta temporada juntament amb la sèrie de “la Riera”, i llavors i haurà un altre projecte per les tardes. Però sí et diré que per motius obvis, ja t’he dit que ara farà vint-i-cinc anys que estic a TV3, em considero més periodista de plató que no pas de carrer.

Com a mare i professional de la comunicació, com combines feina i família?

La veritat és que no es pot conciliar, però pots organitzar-te el millor que puguis; pots comptar amb l’ajuda dels avis o amb la d’un veí amable, i t’ho pots combinar. Però en aquests moments no puc conciliar amb els meus horaris actuals, encara que durant dotze anys sí que he pogut.

“A mi m’agrada molt passejar-me pel barri vell de Sarrià, hi ha moltes botigues, cafeteries; a més, de vegades, parlo amb veïns que ja conec del barri”

Què és el que t’agrada més de Sarrià?

A mi, m’agrada molt passejar-me pel barri vell de Sarrià. Hi ha moltes botigues, cafeteries, i a més, de vegades, parlo amb veïns que ja conec del barri. No tinc l’hàbit de passejar pel parc però sí quan practico running; en aquest cas quan vaig al Parc de Cervantes. Per mi Sarrià és un barri molt agradable, molt a prop de la Diagonal i del Corte Inglés, i això m’encanta perquè és una part amb poc trànsit i sense el turisme massiu que trobes en altres llocs de Barcelona.

¿Com a veïna d’aquest barri, quines coses creus que s’haurien de millorar de manera urgent?

T’he de dir que estic molt contenta on visc; tinc petites botigues, cafeteries de tot tipus, supermercats, ferreteries, etc. El transport públic el tinc davant de la porteria de casa. Desitjo que continuï aquest “bon rotllo” que genera el barri, jo estic molt a gust.

Entrevista publicada a La Fada de Sarrià i St. Gervasi (abril 2017)

 

El restaurant Via Veneto, escenari del programa “el comerç i les escoles”

6
A la cuina del restaurant, els estudiants atenen les explicacions del gerent Pere Monje, i del xef, Sergio Humada (Juan Pablo T.-F.)
El passat 17 de gener va tenir lloc un altra edició del programa “el comerç i les escoles” al mític restaurant Via Veneto del carrer Ganduxer

La trobada va comptar, com ja és habitual, amb la presència del president de l’Associació de Veïns del Turó Park, Bartolomé Criado, i amb l’assistència d’una vintena d’alumnes de la fundació Adsis (entitat que treballa per la inclusió de joves al món laboral), i que formen part d’un programa de formació i inserció per a adolescents sense estudis d’ESO per poder accedir a un grau mig de formació professional. Aquesta vegada l’amfitrió de “el comerç i les escoles” va ser en Pere Monje, director de Via Veneto. Aquest restaurant el va fundar el seu pare, Josep Monje, amb altres socis fa tot just cinquanta anys: al 1967 i en plena època de la gauche divine barcelonina.

4
Al celler de Via Veneto (T.F.)

L’actual director d’aquest restaurant va començar parlant de l’equip, format per una quarantena de treballadors, repartits entre la cuina i la sala principal. A Via Veneto, la cuina és caracteritza per ser una cuina elaborada, de mercat i amb productes frescos de primera qualitat. Monje va explicar als alumnes de la fundació Adsis que qualsevol negoci és una empresa, i un exemple molt clar és un restaurant; ja que compte amb un ampli “repertori” de proveïdors que tracten de forma diària. El món de la restauració és un dels sectors més importants a Espanya i té moltes possibilitats d’inserció laboral, encara que la crisi ha afectat molt al sector però també està sent un dels primers que està percebent la recuperació: el 15% dels llocs de treball a Espanya provenen d’aquest sector. 

Durant la trobada formativa els alumnes van poder visitar diverses parts del restaurant com la sala principal, inspirat en el famós restaurant parisenc Maxim’s, on Monje va explicar les seves característiques; d’estil clàssic i elegant, amb una ambientació creada arran de detalls com els quadres que decoren l’estància i les taules generosament separades unes de les altres perquè cada client tingui un grau confortable d’intimitat. A Via Veneto la feina comença de ben d’hora; a les deu del matí  s’inicia el muntatge de la sala, es revisen les taules, la coberteria i les estovalles.

La cuina va ser una altra estança visitada: el xef, Sergio Humada, va explicar com funciona un espai d’aquestes característiques. A la cuina es treballa sota pressió ja que és el “pulmó” del restaurant, i sempre amb productes frescos; tenen proveïdors d’arreu del món i de països com Itàlia o Austràlia. A més, externament, se’ls encarrega portar la cuina de festivals musicals com el de Cap Roig, a la Costa Brava, i  han arribat a portar el menjar de celebrities com Lady Gaga. Per Humada, la cuina té una vessant creativa i també és un exemple de com portar un equip de professionals sota pressió. Cal tenir una bona aptitud per gestionar l’estrès; es a dir, autoritat sense autoritarisme. Cal remarcar que aquest establiment és el restaurant de tota Espanya que més temps porta conservant una estrella Michelin.

5

Demostració de com pelar una taronja (T.-F.)

La visita va continuar al celler on Monje va explicar que actualment tenen més de 20.000 ampolles de més de 2.000 varietats i on la  més antiga data de 1914. Finalment el recorregut va acabar a una sala privada, on un professional de l’equip de cambrers va fer una demostració de com pelar una taronja sense tocar-la amb les mans; tota una demostració d’art culinari.

El comerç i les escoles

“El comerç i les escoles” és un programa impulsat per la Direcció de Comerç de l’Àrea d’Empresa, Cultura i Innovació de l’Ajuntament de Barcelona i en l’actualitat compte amb 58 establiments i 99 escoles de Barcelona adherides. Aquest programa (que funciona des de fa més de déu anys) té com a objectiu afavorir el coneixement de l’entorn cultural, social i històric de Barcelona entre l’alumnat, mitjançant el comerç de barri, i alhora educar per a un consum crític i responsable.

Publicat a l’edició de febrer de 2017 de La Fada de Sarrià i St. Gervasi

 

Dr. Jaume Padrós i Selma, president del Col·legi de Metges de Barcelona

“El CoMB també és i vol ser un agent més de dinamització cultural i del coneixement del barri i de la ciutat”

Mutuam

El Col·legi de Metges de Barcelona es troba situat al barri de la Bonanova, en concret, al número 47 del Passeig de la Bonanova.  L’actual seu corporativa es va inaugurar ja fa uns “quants anys”, al 1968. Com a institució de referència del districte i de la ciutat de Barcelona, parlem amb el seu actual president, Jaume Padrós i Selma (Barcelona, 1959). Llicenciat en Medicina i Cirurgia (UB), és especialista en medicina familiar i comunitària i en medicina del treball. És doctor en Medicina per la UAB i màster en Gerontologia Clínica per la UAB. Actualment, exerceix com a consultor en gerontologia clínica a Mutuam i també com a responsable de salut laboral del F.C. Barcelona. Des de 2014 és el president del Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB), corporació de la qual també va ser vicepresident (2010-2014) i secretari (1994-2010).

Quina valoració fa d’aquest tres anys com a president del CoMB?

Si ens referim a nivell personal, em sento força satisfet de la feina feta per la meva Junta. Ens vam presentar amb un programa molt ambiciós que ens ha exigit el millor de tots nosaltres i crec que, a falta d’un any per a les properes eleccions, hem assolit la majoria dels objectius que ens havíem proposat.  Si la valoració l’haig de fer tenint en compte l’entorn social, econòmic i polític amb el qual hem conviscut, no puc amagar que ha estat i és molt complex i difícil. Tothom ho sap. La nostra professió, com molts altres sectors, ha patit molt, però els metges han estat a l’alçada perquè, amb el seu compromís ètic i amb molts sacrificis, han mantingut la qualitat dels serveis sanitaris del nostre país. No cal que li digui que és un gran honor representar un col·lectiu de tant nivell com el mèdic.

Com s’estructura internament un col·legi tant potent com és el de metges?

El nostre col·legi té una certa complexitat. D’una banda, ha d’oferir tot un conjunt de serveis per als metges i, de l’altra, que és la més fonamental, ha d’estructurar actuacions per vetllar pel bon exercici de la professió mèdica. Aquest darrer punt és fonamental: vetllar per la bona praxi i la competència professional. El Col·legi ha de poder donar resposta com a garant als ciutadans als quals servim i ens devem.

Quin és el dia a dia de la seva agenda de treball?

Compagino la meva feina com a metge assistencial amb l’agenda com a President, que és molt intensa i variada: des de presidir juntes de govern, comissions de treball, reunions amb els meus col·laboradors, etc., fins a participar en actes institucionals o professionals que s’organitzen a la seu col·legial, a les seus comarcals o a diferents centres sanitaris, a més de jornades i congressos.

Actualment, el CoMB col·labora amb alguna entitat del districte?

El Col·legi ha col·laborat amb diferents iniciatives del districte. Vam participar activament en el programa “Districte del Coneixement”, que va impulsar l’anterior consistori i que implicava entitats, empreses, i diferents agents per compartir i difondre temes lligats a la innovació, la tecnologia i la recerca científica. També hem col·laborat puntualment amb el Casal Espriu en la difusió mútua d’actes, etc. A banda, el CoMB és una institució que està oberta al barri, al districte i a la ciutat de Barcelona en general. A la nostra seu s’hi organitzen conferències, exposicions, etc., adreçades a un públic que va més enllà dels professionals de la medicina. Conferències sobre temes d’actualitat, on convidem persones que destaquen pel seu pensament, pel seu paper a la societat, etc. ; mostres i actes culturals, d’història de la medicina, etc. En certa manera, el CoMB també és i vol ser un agent més de dinamització cultural i del coneixement del barri i de la ciutat.

“La cobertura pública (al districte) pel que fa a centres d’atenció primària és més que correcta”

Sarrià i Sant Gervasi, són zones on hi ha una bona cobertura mèdica a nivell públic? O manquen serveis? (CAP’s, hospitals, centres mentals, etc.)

La cobertura pública pel que fa a centres d’atenció primària és més que correcta, tant des del punt de vista de centres i professionals com de la qualitat dels mateixos. Fins i tot, algun dels centres d’atenció primària del districte ha estat reconegut com a referent per al conjunt dels sistema sanitari. D’altra banda, no tinc cap percepció que m’indiqui que manquen hospitals, si tenim en compte la proximitat d’alguns d’ells al mateix districte i el mateix des del punt de vista sociosanitari. Tampoc podem oblidar la gran oferta de centres i consultes mèdiques privades, que converteixen el districte en la zona del país probablement més nodrida en aquest sentit.

Quines accions està portant, a dia d’avui, el CoMB per millorar l’assistència sanitària de la població barcelonina?

Són moltes i seria impossible enumerar-les aquí. Però, tenint en compte l’especificitat de la nostra actuació, ressaltaria els nostres documents de posició professional sobre vacunacions o sobre llistes d’espera per citar-ne uns dels més destacats.

“Tinc bons records de quan era petit i acompanyava el meu pare –que també era metge- quan anava a visitar el poeta J.V. Foix a casa seva, al carrer Setantí”

Quines tasques té previst portar a terme la junta del Col·legi en aquest últim any de mandat abans de les eleccions del 2018? Vol repetir com a candidat per a presidir el CoMB?

Estem treballant per posar en marxa un espai web dirigit als ciutadans. Un espai de relació directa entre la professió i els ciutadans. També unes propostes al voltant de la conciliació de la vida professional, personal i familiar de metges i metgesses. Sens dubte, però, el tema que ens ocupa més és la lluita contra la precarietat laboral que afecta a molts metges i metgesses joves, que són el futur de la professió. Respecte a la segona pregunta, crec que encara no és l’hora de parlar d’eleccions, falta molt. Però no li amago que em faria il·lusió revalidar la confiança dels meus companys i companyes per poder completar i intensificar les accions que hem dut a terme fins ara al servei de la professió i dels ciutadans.

Com a “veí” que treballa a la zona de la Bonanova, quines coses creu que s’haurien de millorar al barri?

El transport, sobretot. L’obertura de la línia de metro, actualment paralitzada, és molt important. Cal també repensar l’ús del cotxe particular, especialment en hores d’entrades i sortides de les moltes escoles que hi ha.

Té predilecció per algun racó de Sarrià o de Sant Gervasi que li agradi especialment per estar-hi una estona i “desconnectar”?

Potser els carrers de Sarrià, que, des de la seu col·legial hi conviden a passejar. A més, tinc bons records de quan era petit i acompanyava el meu pare –que també era metge- quan anava a visitar el poeta J.V. Foix a casa seva, al carrer Setantí.

Entrevista publicada a l’edició de febrer de 2017 de ‘La Fada de Sarrià’