Jordi Martí Galbis, president del Consell Municipal de Sarrià-Sant Gervasi

 “Som el districte vagó de cua d’inversions a la ciutat”

IMG-20170508-WA0002

Jordi Martí és, des de mitjans de 2015, president del Districte de Sarrià-Sant Gervasi. Llicenciat en dret i militant del Partit Demòcrata (PDeCAT, l’antiga Convergència Democràtica), ens rep al seu despatx de la seu del districte situat a la plaça del Consell de la Vila de Sarrià, i durant gairebé una hora parlem de diverses qüestions sobre Sant Gervasi i Sarrià.

Com s’estructura i organitza el Consell Municipal de Sarrià-Sant Gervasi?

Barcelona està organitzada territorialment en deu districtes. Els districtes municipals són els òrgans descentralitzats que representen els interessos dels diversos barris i zones de la ciutat.

El Consell Municipal de Districte és l’òrgan de representació col·lectiva del Districte i està integrat per dinou consellers/es nomenats per l’alcalde i proposats pels partits polítics proporcionalment als resultats electorals obtinguts als districtes en les darreres eleccions municipals.

Primer de tot hi ha un regidor executiu (que representa el govern de l’Ajuntament de Barcelona al Districte), després els consellers municipals, el funcionariat i un regidor-president del consell, (que en aquest cas és un servidor), i que és una figura més institucional, que modera i presideix els plenaris del districte, presideix els actes protocolaris juntament amb el regidor executiu. Alhora, sóc el cap del grup municipal demòcrata que actualment té majoria absoluta al consell municipal; està format per deu dels dinou consellers municipals que hi ha en total al districte.

Expliqui’ns la seva feina diària com a president?

Sóc una figura institucional que em coordino amb el govern de l’Ajuntament per presidir actes, plenaris, audiències públiques, consells de barris, festes majors i actes del teixit associatiu de diversos barris. Per altra banda, lidero, juntament amb el portaveu del nostre grup (PDeCAT) al districte Pol Lliró, l’organització d’aquesta formació política als sis barris que configuren Sarrià – Sant Gervasi.

IMG-20170508-WA0004
Durant l’entrevista amb l’editor de la Fada, Pau Galí (esquerra)

Des de que va assumir la presidència del districte, quins canvis més significatius ha vist que s’han fet als barris del districte?

El punt de partida de qualsevol govern es millorar l’estat actual de la ciutat. El nou govern del districte està dividit (Barcelona en Comú i PSC), i estem a l’equador de mandat. Per primer vegada,  en els 37 anys que portem d’ajuntament democràtic, el full de ruta del pla d’actuació del districte -el PAD- no s’ha aprovat. A l’última audiència pública del districte, que va tenir lloc fa deu dies, molts dels veïns que van assistir es queixaven de que no eren atesos ni rebuts pel govern municipal del districte. Un exemple molt clar ho tenim aquí, a Sarrià: des de fa més de dos anys, es reclama construir la biblioteca de Sarrià; el projecte estava fet i aprovat des de feia dos anys i encara no han començat les obres. També podem parlar de la Llosa de Sarrià, on s’han tret places d’aparcament i ja veurem com acabarà perquè el govern no té  en compte l’opinió majoritària dels veïns i no ha sabut portar a terme un procés participatiu real.

“Tenim un govern que no tira endavant els projectes perquè no hi ha pressupost”

 

Som el districte vagó de cua d’inversions a la ciutat; històricament és el més maltractat en quant a pressupost, excepte a l’etapa de Trias com alcalde, que es va anivellar amb la resta de districtes. Al barri de Sant Gervasi-Galvany que actualment té uns 50.000 habitants sense comptar el mercat de Galvany, té zero equipaments públics.

Creu que s’hauria de dividir el districte en dos districtes nous? Un que englobés tots els barris de Sarrià,  i un altre, els barris de Sant Gervasi.

Jo sóc veí del barri del Putxet i és cert que cau lluny de la seu del districte, però tenim els consells de barri que són òrgans participatius i que tenen la missió d’aproximar la vida del districte als barris. Crec que sí que s’ha de plantejar el mapa municipal però més endavant, encara que és molt complicat perquè a la gent li pot genera sentiments d’arrelament, entre altres coses…Si hagués una veritable descentralització dels districtes de Barcelona per decidir equipaments, polítiques socials, etc, encara tindria més sentit.

El nostre districte és un dels que més concentra índexs elevats de contaminació atmosfèrica de tota Barcelona. No creu fer, de manera urgent, un pla efectiu d’actuació?

Aquest és un problema que no es pot lluitar o resoldre només des del districte, per un tema de competències, mitjans, i perquè es una problema que engloba tota l’Àrea Metropolitana de Barcelona, encara que ja s’està potenciant, des del districte, el transport públic net. S’ha de lluitar contra la contaminació dels vehicles antics, i s’ha de potenciar el transport públic i incentivar el vehicle elèctric (bici, moto, furgoneta, autobús i cotxe). Sóc optimista perquè ara al menys, per primera vegada, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, l’Ajuntament i la Generalitat de Catalunya, s’han posat d’acord en fer un bon diagnòstic conjunt sobre aquesta qüestió i han signat un protocol unitari.

Té algun lloc predilecte  on li agradi estar per desconnectar?

Jo “tiro” cap a la proximitat, visc al barri del Putxet. Hi ha una part del barri que m’agrada molt: el parc del situtat a dalt de tot del turó del Putxet. És un racó on respires perfecte, a prop de casa i amb unes vistes increïbles de la ciutat.

 

 Entrevista publicada a La Fada de Sarrià i Sant Gervasi

 

El restaurant Via Veneto, escenari del programa “el comerç i les escoles”

6
A la cuina del restaurant, els estudiants atenen les explicacions del gerent Pere Monje, i del xef, Sergio Humada (Juan Pablo T.-F.)
El passat 17 de gener va tenir lloc un altra edició del programa “el comerç i les escoles” al mític restaurant Via Veneto del carrer Ganduxer

La trobada va comptar, com ja és habitual, amb la presència del president de l’Associació de Veïns del Turó Park, Bartolomé Criado, i amb l’assistència d’una vintena d’alumnes de la fundació Adsis (entitat que treballa per la inclusió de joves al món laboral), i que formen part d’un programa de formació i inserció per a adolescents sense estudis d’ESO per poder accedir a un grau mig de formació professional. Aquesta vegada l’amfitrió de “el comerç i les escoles” va ser en Pere Monje, director de Via Veneto. Aquest restaurant el va fundar el seu pare, Josep Monje, amb altres socis fa tot just cinquanta anys: al 1967 i en plena època de la gauche divine barcelonina.

4
Al celler de Via Veneto (T.F.)

L’actual director d’aquest restaurant va començar parlant de l’equip, format per una quarantena de treballadors, repartits entre la cuina i la sala principal. A Via Veneto, la cuina és caracteritza per ser una cuina elaborada, de mercat i amb productes frescos de primera qualitat. Monje va explicar als alumnes de la fundació Adsis que qualsevol negoci és una empresa, i un exemple molt clar és un restaurant; ja que compte amb un ampli “repertori” de proveïdors que tracten de forma diària. El món de la restauració és un dels sectors més importants a Espanya i té moltes possibilitats d’inserció laboral, encara que la crisi ha afectat molt al sector però també està sent un dels primers que està percebent la recuperació: el 15% dels llocs de treball a Espanya provenen d’aquest sector. 

Durant la trobada formativa els alumnes van poder visitar diverses parts del restaurant com la sala principal, inspirat en el famós restaurant parisenc Maxim’s, on Monje va explicar les seves característiques; d’estil clàssic i elegant, amb una ambientació creada arran de detalls com els quadres que decoren l’estància i les taules generosament separades unes de les altres perquè cada client tingui un grau confortable d’intimitat. A Via Veneto la feina comença de ben d’hora; a les deu del matí  s’inicia el muntatge de la sala, es revisen les taules, la coberteria i les estovalles.

La cuina va ser una altra estança visitada: el xef, Sergio Humada, va explicar com funciona un espai d’aquestes característiques. A la cuina es treballa sota pressió ja que és el “pulmó” del restaurant, i sempre amb productes frescos; tenen proveïdors d’arreu del món i de països com Itàlia o Austràlia. A més, externament, se’ls encarrega portar la cuina de festivals musicals com el de Cap Roig, a la Costa Brava, i  han arribat a portar el menjar de celebrities com Lady Gaga. Per Humada, la cuina té una vessant creativa i també és un exemple de com portar un equip de professionals sota pressió. Cal tenir una bona aptitud per gestionar l’estrès; es a dir, autoritat sense autoritarisme. Cal remarcar que aquest establiment és el restaurant de tota Espanya que més temps porta conservant una estrella Michelin.

5

Demostració de com pelar una taronja (T.-F.)

La visita va continuar al celler on Monje va explicar que actualment tenen més de 20.000 ampolles de més de 2.000 varietats i on la  més antiga data de 1914. Finalment el recorregut va acabar a una sala privada, on un professional de l’equip de cambrers va fer una demostració de com pelar una taronja sense tocar-la amb les mans; tota una demostració d’art culinari.

El comerç i les escoles

“El comerç i les escoles” és un programa impulsat per la Direcció de Comerç de l’Àrea d’Empresa, Cultura i Innovació de l’Ajuntament de Barcelona i en l’actualitat compte amb 58 establiments i 99 escoles de Barcelona adherides. Aquest programa (que funciona des de fa més de déu anys) té com a objectiu afavorir el coneixement de l’entorn cultural, social i històric de Barcelona entre l’alumnat, mitjançant el comerç de barri, i alhora educar per a un consum crític i responsable.

Publicat a l’edició de febrer de 2017 de La Fada de Sarrià i St. Gervasi

 

Dr. Jaume Padrós i Selma, president del Col·legi de Metges de Barcelona

“El CoMB també és i vol ser un agent més de dinamització cultural i del coneixement del barri i de la ciutat”

Mutuam

El Col·legi de Metges de Barcelona es troba situat al barri de la Bonanova, en concret, al número 47 del Passeig de la Bonanova.  L’actual seu corporativa es va inaugurar ja fa uns “quants anys”, al 1968. Com a institució de referència del districte i de la ciutat de Barcelona, parlem amb el seu actual president, Jaume Padrós i Selma (Barcelona, 1959). Llicenciat en Medicina i Cirurgia (UB), és especialista en medicina familiar i comunitària i en medicina del treball. És doctor en Medicina per la UAB i màster en Gerontologia Clínica per la UAB. Actualment, exerceix com a consultor en gerontologia clínica a Mutuam i també com a responsable de salut laboral del F.C. Barcelona. Des de 2014 és el president del Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB), corporació de la qual també va ser vicepresident (2010-2014) i secretari (1994-2010).

Quina valoració fa d’aquest tres anys com a president del CoMB?

Si ens referim a nivell personal, em sento força satisfet de la feina feta per la meva Junta. Ens vam presentar amb un programa molt ambiciós que ens ha exigit el millor de tots nosaltres i crec que, a falta d’un any per a les properes eleccions, hem assolit la majoria dels objectius que ens havíem proposat.  Si la valoració l’haig de fer tenint en compte l’entorn social, econòmic i polític amb el qual hem conviscut, no puc amagar que ha estat i és molt complex i difícil. Tothom ho sap. La nostra professió, com molts altres sectors, ha patit molt, però els metges han estat a l’alçada perquè, amb el seu compromís ètic i amb molts sacrificis, han mantingut la qualitat dels serveis sanitaris del nostre país. No cal que li digui que és un gran honor representar un col·lectiu de tant nivell com el mèdic.

Com s’estructura internament un col·legi tant potent com és el de metges?

El nostre col·legi té una certa complexitat. D’una banda, ha d’oferir tot un conjunt de serveis per als metges i, de l’altra, que és la més fonamental, ha d’estructurar actuacions per vetllar pel bon exercici de la professió mèdica. Aquest darrer punt és fonamental: vetllar per la bona praxi i la competència professional. El Col·legi ha de poder donar resposta com a garant als ciutadans als quals servim i ens devem.

Quin és el dia a dia de la seva agenda de treball?

Compagino la meva feina com a metge assistencial amb l’agenda com a President, que és molt intensa i variada: des de presidir juntes de govern, comissions de treball, reunions amb els meus col·laboradors, etc., fins a participar en actes institucionals o professionals que s’organitzen a la seu col·legial, a les seus comarcals o a diferents centres sanitaris, a més de jornades i congressos.

Actualment, el CoMB col·labora amb alguna entitat del districte?

El Col·legi ha col·laborat amb diferents iniciatives del districte. Vam participar activament en el programa “Districte del Coneixement”, que va impulsar l’anterior consistori i que implicava entitats, empreses, i diferents agents per compartir i difondre temes lligats a la innovació, la tecnologia i la recerca científica. També hem col·laborat puntualment amb el Casal Espriu en la difusió mútua d’actes, etc. A banda, el CoMB és una institució que està oberta al barri, al districte i a la ciutat de Barcelona en general. A la nostra seu s’hi organitzen conferències, exposicions, etc., adreçades a un públic que va més enllà dels professionals de la medicina. Conferències sobre temes d’actualitat, on convidem persones que destaquen pel seu pensament, pel seu paper a la societat, etc. ; mostres i actes culturals, d’història de la medicina, etc. En certa manera, el CoMB també és i vol ser un agent més de dinamització cultural i del coneixement del barri i de la ciutat.

“La cobertura pública (al districte) pel que fa a centres d’atenció primària és més que correcta”

Sarrià i Sant Gervasi, són zones on hi ha una bona cobertura mèdica a nivell públic? O manquen serveis? (CAP’s, hospitals, centres mentals, etc.)

La cobertura pública pel que fa a centres d’atenció primària és més que correcta, tant des del punt de vista de centres i professionals com de la qualitat dels mateixos. Fins i tot, algun dels centres d’atenció primària del districte ha estat reconegut com a referent per al conjunt dels sistema sanitari. D’altra banda, no tinc cap percepció que m’indiqui que manquen hospitals, si tenim en compte la proximitat d’alguns d’ells al mateix districte i el mateix des del punt de vista sociosanitari. Tampoc podem oblidar la gran oferta de centres i consultes mèdiques privades, que converteixen el districte en la zona del país probablement més nodrida en aquest sentit.

Quines accions està portant, a dia d’avui, el CoMB per millorar l’assistència sanitària de la població barcelonina?

Són moltes i seria impossible enumerar-les aquí. Però, tenint en compte l’especificitat de la nostra actuació, ressaltaria els nostres documents de posició professional sobre vacunacions o sobre llistes d’espera per citar-ne uns dels més destacats.

“Tinc bons records de quan era petit i acompanyava el meu pare –que també era metge- quan anava a visitar el poeta J.V. Foix a casa seva, al carrer Setantí”

Quines tasques té previst portar a terme la junta del Col·legi en aquest últim any de mandat abans de les eleccions del 2018? Vol repetir com a candidat per a presidir el CoMB?

Estem treballant per posar en marxa un espai web dirigit als ciutadans. Un espai de relació directa entre la professió i els ciutadans. També unes propostes al voltant de la conciliació de la vida professional, personal i familiar de metges i metgesses. Sens dubte, però, el tema que ens ocupa més és la lluita contra la precarietat laboral que afecta a molts metges i metgesses joves, que són el futur de la professió. Respecte a la segona pregunta, crec que encara no és l’hora de parlar d’eleccions, falta molt. Però no li amago que em faria il·lusió revalidar la confiança dels meus companys i companyes per poder completar i intensificar les accions que hem dut a terme fins ara al servei de la professió i dels ciutadans.

Com a “veí” que treballa a la zona de la Bonanova, quines coses creu que s’haurien de millorar al barri?

El transport, sobretot. L’obertura de la línia de metro, actualment paralitzada, és molt important. Cal també repensar l’ús del cotxe particular, especialment en hores d’entrades i sortides de les moltes escoles que hi ha.

Té predilecció per algun racó de Sarrià o de Sant Gervasi que li agradi especialment per estar-hi una estona i “desconnectar”?

Potser els carrers de Sarrià, que, des de la seu col·legial hi conviden a passejar. A més, tinc bons records de quan era petit i acompanyava el meu pare –que també era metge- quan anava a visitar el poeta J.V. Foix a casa seva, al carrer Setantí.

Entrevista publicada a l’edició de febrer de 2017 de ‘La Fada de Sarrià’

 

Nova edició del programa “el comerç i les escoles” al Turó Parc

3.JPG
Foto de grup (Juan Pablo T.-F.)

La jornada  va comptar amb la presència del president de l’Associació de Veïns del Turó Parc, Bartolomé Criado

 

El passat 15 de novembre va tenir lloc una nova edició, al barri del Turó Parc, del programa “el comerç i les escoles” creat des de l’Ajuntament de Barcelona i que va comptar amb el recolzament  de l’Associació de Veïns i Comerciants del Turó Parc.

Aquesta vegada, la jornada va tenir lloc al supermercat del Grup Bon Preu situat al carrer Borí Fontestà, i l’escola convidada va ser la “Joan Pelegrí”, del barri de Sants de Barcelona, integrada per un grup d’uns trenta alumnes que al voltant d’una hora i mitja van fer una visita guiada pel supermercat a càrrec de Cristina Garcia, del departament de marketing i comunicació de Bon Preu, i de la Sra. Neus, gerent de l’establiment.

Durant el recorregut pel supermercat, Cristina Garcia va explicar l’estructura de l’empresa que compte amb molts perfils diferents de professionals, per donar resposta i gestionar les diferents àrees del negoci perquè el client trobi el producte a la botiga i pugui comprar-lo amb la millor relació qualitat-preu.

Per altra banda, la tècnica de comunicació del Grup Bon Preu va explicar, durant tot el recorregut, diversos aspectes que integren el supermercat i les possibilitats laborals que hi ha dintre de l’empresa. Als serveis centrals és on es troben diverses àrees com el departament d’administració i finances que té com a objectiu la planificació, execució i seguiment de les accions de manteniment i conservació que tinguin a veure amb les instal·lacions i equips de treball de l’Empresa. També hi trobem el departament de comunicació i màrqueting on l’objectiu és coordinar les estratègies de publicitat, posicionament i identitat de les ensenyes comercials i el producte.

El departament de compres té com a tasca fer la compra i aprovisionament de tots els productes d’alimentació i no-alimentació que es poden trobar a la venda en els establiments comercials de la cadena. El departament d’expansió té
la finalitat de coordinar les estratègies i accions necessàries per tal d’afavorir i assegurar el creixement de l’empresa, en especial en tot allò que té a veure amb la recerca de nous locals, prospecció de noves possibilitats de negoci i la gestió de béns i immobles del Grup.

L’àrea de logística té com a objectiu la coordinació de tot el procés que comença amb la compra de producte al proveïdor i acaba amb el lliurament del mateix als nostres Punts de Venda, i el de Persones vetlla per la correcta planificació i selecció del personal, així com la capacitació i desenvolupament de les persones treballadores. Des d’aquest departament, es gestiona tot allò referent a compensacions i política laboral, així com la prevenció de riscos laborals i el foment de la seguretat en el lloc de treball.

dscf2761
Els alumnes reben les explicacions de la dependenta de la secció de peixateria (Juan Pablo T.F.)

Respecte a la visita en sí, aquesta es va realitzar d’acord amb els criteris de compra intel·ligent, començant pel magatzem i secció de secs i acabant pels frescos. Al magatzem es va explicar com arriben els diferents tipus de productes, amb quina freqüència i com s’emmagatzemen per garantir-ne la conservació. A la línia de caixes, es va fer una breu explicació de com funciona el cobrament dels productes i quina informació es proporciona al tiquet de compra.

Per altra costat, la gerent del supermercat va explicar les seves tasques com a responsable del centre, com són el dirigir i controlar la botiga perquè to funcioni correctament i transmetre qualsevol suggeriment o necessitat que li comuniqui el client per fer-ho arribar a serveis centrals.

Actualment el programa “el comerç i escoles”, que va començar a l’any 2006, compte amb 58 establiments i 99 escoles de Barcelona adherides.

Crònica publicada a La Fada de Sarrià

 

Amb quins criteris publica un periodista de la Catalunya Central?

Posant com exemple un esdeveniment organitzat per l’agència d’emprenedoria Creacció, a Manresa, es planteja la qüestió a dos periodistes locals

conferència Creacció
l’acte de Creacció a Manresa, el passat mes de novembre

Desena edició de l’Àgora d’opinió (el passat mes de novembre), organitzada per Creacció, una agència d’emprenedoria d’Osona i impulsada per diverses entitats com la Universitat de Vic. L’acte té lloc a Manresa amb una seixantena d’assistents. La directora de Recursos Humans d’Affinity Petcare, Teresa Niubó, és la ponent convidada i parla de “La transformació digital a l’empresa: el cas d’Affinity Petcare”.

Em trobo assegut a la taula de premsa amb altres periodistes de mitjans locals i els hi pregunto amb quins criteris assisteixen a una convocatòria de premsa com aquesta i quines premisses tenen per publicar una notícia a partir d’un acte al qual estant presents com és aquest.

Criteris per assistir a una convocatòria de premsa

Un dels “components” de la taula de premsa és en Pere Fontanals, director del digital Manresainfo.cat. Fontanals comenta que “com que som un mitjà petit, de només tres treballadors estables, generalment el que mana és la disponibilitat i coincidència amb altres actes. Procurem tenir una informació diversa i per això davant de coincidències intentem prioritzar temàtiques que no siguin repetitives. Si avui cobrim un acte sobre matèria empresarial, demà intentarem que sigui de temàtica social o cultural, per exemple”.

Pere Fontanals. Manresainfo.cat. Foto d'Adrià Costa
Pere Fontanals. Foto: Adrià Costa

Quan li pregunto si la conferència de la Teresa Niubó li ha semblat propaganda de l’empresa o realment aporta informació interessant pel lector del seu mitjà, afirma que “ni una cosa ni l’altra. La conferència no va entrar al detall del funcionament diari del seu departament”.

Respecte a si els periodistes de mitjans locals o comarcals, respecte a mitjans més grans, son més propicis a publicar notícies a partir convocatòries de premsa o notes de premsa, Fontanals afirma que no depèn tant de quin sigui l’àmbit de cobertura de les notícies sinó de la capacitat de treball que tinguis: “Un mitjà petit com el nostre ha d’equilibrar molt les “forces”.” “…No hi ha res pitjor que una roda de premsa en que, al final, cap periodista no pregunta”.

Per altra banda parlo, a la mateixa taula de premsa, amb el Carles Blaya, cap d’economia del diari de la Catalunya central, Regió 7En Carles m’explica que no hi ha un únic criteri per definir quin acte o activitat ha de ser cobert presencialment per un redactor del diari: “Hi ha esdeveniments que no necessiten gaire debat sobre si han de ser coberts o no: són notícia per la seva novetat o per la transcendència que tenen en la població i, més concretament, en el públic lector de Regió7”.

Carles Blaya. Regió7
Carles Blaya

Referint-se a la conferenciant Blaya comenta que, en línies generals, ha respost al que es podia esperar a l’avançada d’un dinar-col·loqui com aquest: una especialista en el seu sector que explica la seva experiència sobre una qüestió que, previsiblement, podria ser aprofitada per empresaris locals per potenciar la seva empresa. Amb tot, normalment aquesta mena d’activitats (que han anat proliferant en els darrers anys) tenen un impacte menor del que un pot esperar a l’inici. “Quan l’explicació del conferenciant es basa en excés en la pròpia història i en el seu context personal i no inclou un argumentari general (que ha d’estar treballat i ha de ser entenedor, engrescador i enriquidor) que pugui ser aprofitat pels assistents considero que la conferència-col·loqui no és tot el profitosa que hauria pogut ser”.

“No hi ha més notícies d’unes que d’altres”

Respecte amb quins criteris publica aquest diari, Blaya explica que van associats al que ja ha explicat abans, i sempre depèn la publicació final en l’edició en paper (que té un espai finit) al fet que no hi hagi alguna notícia de darrera hora que n’ajorni la publicació.

Preguntant-li de si els periodistes de mitjans locals o comarcals, respecte a mitjans més grans, son més propicis a publicar notícies a partir d’assistir a convocatòries de premsa o a les notes de premsa que reben,  el cap d’economia de Regió7 afirma que publiquen tant informacions que arriben en format de nota de premsa com aquelles que es treballen en assistir a una convocatòria de premsa. “No hi ha més notícies d’unes que d’altres”.

Blaya conclou que per norma general, si es convoca una roda de premsa és perquè el convocant entén que ho mereix i que cal alguna cosa més que enviar una simple nota de premsa. Per això, “quan es convoquen rodes de premsa s’hi acostuma a anar perquè se sobreentén (insisteix: de vegades no és així) que el que es vol comunicar és realment important per al convocant”.

Amb aquestes afirmacions de dos grans professionals del periodisme local, en aquest cas de la Catalunya central, ens podem fer una idea de com actuen els periodistes, alhora de publicar un fet o esdeveniment al seu mitjà de comunicació.

Article publicat a Revista Catalunya Central

El bosque privado de Bertrán, un lugar único en el corazón del Putxet

Vista palacete Bertrán, lado posterior a la fachada principal
Vista del palacete Bertrán, lado posterior a la fachada principal. (Foto: Juan Pablo Torrents-Faura)

“El bosque de Bertrán” constituye uno de los espacios privados más antiguos y mejor conservados de la ciudad de Barcelona

Todo empieza en 1861 cuando Felipe Bertrán Amat (historiador y político barcelonés) se instala en el barrio del Putxet, que se encuentra situado actualmente en el distrito de Sarrià-SantGervasi, abriendo calles dentro del barrio y al mismo tiempo, se hace construir su residencia particular que se erige como un palacete. Todavía hoy, pervive tal y como se edificó y nos recuerda a una típica villa italiana. Con José Bertrán Musitu, hijo de Felipe Bertrán Amat, es cuando la familia Bertrán comienza a ser relevante ya a principios del  siglo XX. Bertrán y Musitu (1875-1957) abogado y político, fue uno de los fundadores de la Lliga Regionalista de Francesc Cambó y también ministro de justicia del Gobierno de Sánchez Guerra en  1922.

Parte del bosque de Bertrán. Al fondo, torre de la familia Peró. (J. P. T. F.)
Parte del bosque de Bertrán. Al fondo, torre de la familia Peró. (J. P. T. F.)

En la actualidad, todo el bosque está formado per seis casas o torres destacando obviamente el palacete donde reside actualmente una pequeña parte de la familia Bertrán. Las otras fincas fueron habitadas tiempo atrás por familias como los Zobel, los Olano, los Hartmann,  los Schönhöfer, los Viladomiu y hasta hace no mucho, por los Sanchís. Cabe destacar que en la finca donde vive actualmente la familia Peró, situada en la parte más alta del bosque, se rodó una escena del film de Woody Allen, Vicky, Cristina Barcelona. El bosque tiene tres entradas: una en la calle Musitu, otra en la calle Roca i Batlle, y la calle Putxet que limita con la Ronda del General Mitre.

En 1962, el arquitecto Nicolau Rubió i Tudurí diseñó (dentro de la finca de la familia Bertrán y que ocupa gran parte del bosque privado) unos jardines de estilo romántico e isabelino que fueron encargados por Felipe Bertrán y Güell (hijo de José Bertrán y Musitu).

El jardín y el Palacete de la familia Bertrán

Llegando por la entrada de la calle Putxet subimos un camino que nos conduce al jardín particular donde nos encontramos con palmeras, enormes oliveros de origen ibicenco, robles, camelias y buganvilias, además de un pequeño torrente de agua natural, situado al otro lado del palacete, que desemboca en un diminuto lago natural. Este palacete de inspiración italiana, se compone de cuatro plantas y debajo “atesora” un porche (en cuyo interior se halla una capilla) donde encontramos tres esculturas neoclásicas situadas delante de un estanque. 

El palacete tiene una piscina situada en la terraza de la segunda planta, y en la fachada principal llama la atención una cuerda metálica con una campanilla para llamar a la puerta. En frente, (como ya he citado antes) nos encontramos con un torrente donde brota agua natural potable del Putxet desembocando en un pequeño lago que da lugar a unas cuevas. Estas cuevas tienen dos entradas: una al lado del pequeño lago y la otra, es una entrada excavada en una cantera de piedra y que se accede a través de un túnel. Estas cuevas fueron durante la guerra civil un refugio antiaéreo y actualmente acogen unas bodegas de vino. Por otro lado y con un poco de suerte, se pueden ver mientras se pasea por el bosque, algunos animales como ardillas y pájaros. En definitiva, un placer para los sentidos y una buena oportunidad para descubrir unos espacios de elevado valor estético y ambiental.

Escultura neoclásica situada en frente del porche y en frente del estanque (J: P. T. F.)
Escultura neoclásica situada dentro del porche y en frente del estanque (J. P.)
IMG_7186
Escultura situada dentro del porche y en frente del estanque. (J. P. T. F.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Interior de la gruta con vista a la entrada principal del Palacete.
Interior de la gruta con vista a la entrada principal del Palacete. A la izquierda, el torrente de agua. Foto: Santi Devroyé.

De los años 40 hasta la actualidad

Peter Schönhöfer, que actualmente vive al lado del bosque privado, explica que  su familia que es de origen austríaco, se instaló en una de las torres que había dentro del bosque a principios de los años 40 hasta mediados de la década de los 50. Peter lo recuerda como si estuviese dentro de una “selva” donde había animales como serpientes y tortugas, y al fondo de la finca Bertrán había una pedrera donde se accedía a través de un túnel; justo delante, jugaba a fútbol con los hermanos Hartmann. Explica con cierta nostalgia que en el palacete Bertrán se celebraban fiestas e importantes recepciones con personalidades de la alta burguesía catalana y del mundo de la farándula, como el torero Manolete. También me comenta que en la calle Putxet hay una fuente de agua pública, y que hasta mediados del siglo XX la gente venía a llenar garrafas de agua porque esta provenía del manantial del bosque de los Bertrán y era muy buena, aunque hace ya muchos años que en la fuente sólo sale “agua de grifo”.

Gruta, torrente y pequeño lago. (J. P. T. F.)
Gruta, torrente y pequeño lago. (J. P. T. F.)

Respecto a la conservación del bosque y del palacete, actualmente se dedican dos jardineros a tiempo completo. José Manuel, uno de los jardineros, comenta que lleva más de 15 años trabajando aquí y que “heredó” este trabajo de su padre, quién estuvo prácticamente 40 años trabajando en la finca, pero que actualmente se ha perdido bastante estas fiestas privadas debido a que la familia no viene mucho a vivir. 

Como curiosidad, en vimeo se puede visualizar un documental filmado por el cineasta amateur Carles Barba, sobre la Barcelona de 1964-65. A partir del minuto 7.19 aparecen unas imágenes de Felipe Bertrán y Güell en su bosque y residencia particular: 

https://vimeo.com/69531994 

Más fotografías (copyright Juan Pablo Torrents-Faura)

Camino de entrada al bosque, desde la calle Musitu. (Foto: Juan Pablo T. F.)
Camino de entrada al bosque, desde la calle Musitu
olivo de Ibiza
Olivo de origen ibicenco
IMG_7227
Fachada principal
IMG_7241
Glorieta de estilo arabesco. Entrada de la calle Musitu
Porche florido y estanquen en pleno mes de junio (Foto J. P. T. F.)
Porche florido y estanque en pleno mes de junio. (Foto J. P. T. F.)

Reportaje publicado en catalán en la revista mensual gratuita El Jardí de Sant Gervasi, en febrero de 2015.

En Jordi Cruïlles, de “Grus”

En Jordi Cruïlles va néixer al municipi d’Urús, encara que molts cerdans diguin a dia d’avui Grus, que per cert va ser el nom oficial durant la dècada dels anys 30 del segle passat. Quedem a casa seva, a la part més alta del poble, un lloc amb jardí on al fons es pot veure les muntanyes de la tossa que envolten aquesta vila. Jordi té un tarannà amable i auster, dur però obert. Un home tranquil que sap veure la vida amb calma i sobretot amb optimisme, encara que reconeix que des del començament de la crisi econòmica al 2008, la comarca de la Cerdanya s’ha quedat una mica estancada. És una persona de recursos i que mai s’avorreix: la caça, la recol·lecció de bolets, fer excursions amb la família i els amics són les seves aficions.

En Jordi al jardí de casa seva, amb la muntanya de la Tossa al fons (Foto: Juan Pablo T. F.)
En Jordi al jardí de casa seva, amb la muntanya de la Tossa al fons (Foto: Juan Pablo T. F.)

Professionalment ha treballat de pagès, de constructor-promotor i també com a guarda de la reserva natural del Cadí-Moixeró. Els seus pares havien viscut a Queixans (Fontanals de Cerdanya) i van tenir cinc fills, però ell va ser l’únic que va néixer a Urús al 1946. Aquest poble, on Cruïlles va ser alcalde del 1979 fins al 2007, s’ha convertit en un lloc de segones residències de coneguts personatges del món de la política, l’empresa, la comunicació i l’esport.

Records d’infància a “Grus” 

En Cruïlles a l'estiu de 1962
En Cruïlles a l’estiu de 1962

En Jordi se’n recorda de moltes coses:Llavors no existia cap tipus de comerç o negoci  de restauració, només hi havia un parell de cases (Cal Mirosa i Cal Met) que feien de fonda d’una manera molt familiar”. Va anar a l’escola del poble, el que ara és l’edifici de l’ajuntament, des del 6 fins als 14 anys, i només eren uns dotze o catorze alumnes de diverses edats però a l’any 65 es va tancar per que es va crear la mancomunitat d’escoles d’Alp, que aglutinava alumnes de Fontanals, Alp, Das i Urús. Quan finalitza l’etapa d’escolarització obligatòria, marxa cap a Barcelona per estudiar dos anys de formació professional, treballant al mateix temps, per després tornar a “Grus”.

Quan vull que m’expliqui què ha canviat en el poble des de que va néixer, ell contesta: “què ha canviat?… Ha canviat tot! Quan jo vaig néixer, al poble no havia aigua corrent, ni telèfon, només un petit generador elèctric al poble de Bor que donava llum a uns pocs pobles i de forma molt precària”. “I per descomptat, en aquella època tot eren camins de terra sense asfaltar i bàsicament es vivia de l’agricultura. Les dones anaven a rentar a mà la roba a un safareig que hi havia la costat de la font freda i que encara es conserva, i també hi havia dos safareigs més, a la plaça del poble i aquí, a la “font del veïnat””, al costat de can Cruïlles.

“Quan jo vaig néixer, al poble no havia aigua corrent, ni telèfon…tot eren camins de terra sense asfaltar i bàsicament es vivia de l’agricultura.”

Festa major. Urús. agost 1965. Plaça del poble
Festa major d’Urús. Agost de 1965. Plaça del poble (Foto: Jordi Cruïlles)

Moltes vegades, la gent que estiueja a Urús es pregunta per l’origen d’aquesta paraula d’arrel basca tant curiosa. En Jordi explica queanys enrere s’havia dit Grus, Oruz, Órus, Urús….Però als anys 70, concretament a l’any 77, es va fer una enquesta entre la gent del poble i un 50% per cent optava pel nom de Grus, mentre que l’altre meitat preferia el nom d’Urús”. La qüestió la va resoldre finalment en Joan Coromines, autor del diccionari etimològic de Catalunya, que en ser consultat per l’ajuntament va aconsellar que es digués oficialment Urús perquè etimològic era més correcte: és una paraula d’origen basc que vol dir aigua.

L’etapa d’alcalde

La gent del poble va ser la que va animar al Jordi a presentar-se com a batlle i de fet, va ser l’única candidatura que es va presentar a les eleccions municipals democràtiques que es celebraven en quaranta anys. Es va presentar com a independent al 79, però a partir del 83 sota les sigles de CiU: en total vint-i-vuit anys: “quan vaig arribar a l’alcaldia, el primer que vam fer va ser la millora dels serveis bàsics d’aigua, electricitat i la xarxa d’equipaments públics”; arranjament de camins, el projecte del nou disseny d’ampliació del cementiri i la compra del camp de la Closa com espai d’esbarjo. En definitiva, es va definir urbanísticament el creixement del poble: “teníem un ajuntament sanejat: mai vàrem tenir deutes i de ben segur, suposo, que ara segueix igual també”.

Respecte al túnel del Cadí, que precisament ara es compleixen 30 anys des de la seva apertura, Cruïlles comenta que “en un primer moment, es va viure amb preocupació perquè la construcció del túnel afectava a nombroses finques privades. La boca nord del túnel és terme municipal d’Urús i ara, on es troben els peatges, hi havia dues cases que es van tenir que expropiar, a part d’altres terrenys que també foren requisats”. Finalment, es va arribar a un acord entre els propietaris i l’empresa promotora del túnel, perquè fossin indemnitzats encara que amb una quantitat que no fou la desitjada; la promotora del túnel no va atendre algunes millores que des del consistori demanava pel poble: “no estàvem d’acord en alguns punts del projecte que s’havia realitzat, i és per aquest motiu que a l’octubre del 1984 no vaig anar a la inauguració oficial del túnel com a signe de desacord perquè no es van atendre les peticions que reclamaven els veïns”. Però amb el pas dels anys però, en Jordi que creu que sí que s’ha vist que en alguns aspectes, ha sigut positiu per l’economia del poble i de la comarca.

Vista d'Urús actual.  "La Closa" i al fons, Masella. Foto: Juan Pablo T. F.
Vista actual de “Grus”. “La Closa” i al fons, Masella. Foto: Juan Pablo T. F.

Li pregunto pel “boom del totxo” a Urús,  i em contesta que “tot això va començar a principis dels anys 60 quan dos famílies de Barcelona, els Mora i els Fabregat, van començar a estiuejar a Urús.  Al poc temps van venir també per fer-se una casa d’estiueig, altres famílies de Barcelona com els Jal, els Griso-Raventós, els Vilaplana-Duran, els Termes, etc…”. Es així com els anys 70 va començar la construcció de segones residències, tenint-ne el seu punt àlgid a mitjans del 80, quan construccions Riera va edificar de la mà de l’arquitecte Salvador Torrents, vint-i-cinc cases apariades amb jardí i on es va fer la primera piscina del poble, parlo de l’any 88. De seguida, es va començar diverses construccions de segones residències fins el 2008, que es va parar tot de cop. El resultat ha estat un període d’expansió urbanística que ha fet créixer econòmicament als urusencs, igualment que la resta d’habitants de la comarca, a part, diu,  “que s’han revaloritzat les terres on s’han anat construint cases d’estiueig”.

I el dia a dia al poble com és? “som un poble molt petit i gens problemàtic. Si ens reunim tots és per celebrar la festa petita de Sant Climent al novembre i també per fer alguna paella o calçotada”, però a part d’això, el túnel ha afavorit que es relacionin més amb els veïns de la boca sud del túnel; Bagà i Guardiola de Berguedà. I a nivell laboral, els urusuencs treballen en diversos sectors: restauració, sector immobiliari, jardineria…”També alguns treballen a Puigcerdà i a les pistes d’esquí de Masella i la Molina i uns pocs encara, conreant el camp i fent de pastor”.

Present i futur d’Urús i la Cerdanya

La Cerdanya, com la resta de Catalunya, ha gaudit del creixement immobiliari fins al seu fre sobtat al 2008. Afortunadament, aquesta comarca era i és un referent turístic molt important. Cruïlles considera que a “partir de la crisi la comarca s’ha recolzat amb activitats turístiques tradicionals, incorporant-se de noves com el senderisme, el paracaigudisme o l’elaboració de productes de proximitat”. Com a prioritat, pensa que “s’hauria de promocionar el turisme entès com a activitat diària amb l’objectiu de no patir els efectes estacionals anomenats temporada baixa o fora de temporada”. Està convençut que la millora de l’economia passa perquè aquesta, es reactivi de forma global “sense descuidar projectes que hi ha sobre la taula” i que podrien ser un revulsiu per a la comarca “com són els jocs d’hivern del 2026, la construcció del túnel de Toses, el segon túnel del Cadí i l’eix París-Toulouse-Barcelona, sense oblidar la millora de la xarxa ferroviària”. 

Acabem aquesta estona de conversa remarcant-me que la gent que viu a Cerdanya és “gent afable”, i també “comerciant per ésser una comarca de muntanya, turística i fronterera”.

 Article publicat a la revista Cadí-Pedraforca (nº 17)