Periodisme d’alta muntanya

2. Redacció de la revista Pànxing a Puigcerdà. Al fons, muntanyes nevades de la Cerdanya

Redacció de la revista Pànxing a Puigcerdà. Al fons, muntanyes nevades de la Cerdanya. (Foto Pànxing)

El Pirineu català és una de les àrees menys poblades de Catalunya i amb menys presència de mitjans de comunicació. Però, com és el periodisme que es fa a més de 1.000 metres d’altitud? Com és el dia a dia d’un mitjà de comunicació situat entre valls i muntanyes?

“Un dels problemes del Pirineu és la manca d’un espai comunicatiu propi”, explica Marcel·lí Pascual, director d’Edicions Salòria, que publica la revista Viure als Pirineus, fundada al 2002. A més, afegeix Pascual, “la comunicació transversal al Pirineu és pràcticament inexistent”. El dia a dia d’aquesta revista, però, ha canviat des del moment en què es va impulsar la versió digital (www.viurealspirineus.cat). El portal primer servia per reforçar la marca i potenciar la capçalera. Ara, però, ja és al revés; treballen intensament en el diari digital mentre que la revista, de periodicitat mensual, ha passat a tenir un paper més secundari amb només dues persones en plantilla i amb una àmplia xarxa de col·laboradors.

Marcel·lí Pascual
Marcel·lí Pascual (Foto: M. Pascual)

Respecte al tipus d’informació que es prioritza a la hora de publicar, sempre els ha agradat la informació que fa referència a l’agricultura i a la artesania alimentària, però sense deixar de tractar tots els temes. Respecte a la comparativa entre el periodisme que es realitza a alta muntanya i el que es fa a Barcelona, Pascual admet que les diferències són evidents. “A Barcelona tot és més impersonal i més dinàmic. Aquí dalt el ritme és més reposat i el periodisme és més proper”, explica.

Vocació territorial

Pirineus TV, que emet des de mitjans de 2003, és una televisió que abasta totes les comarques del Pirineu català. L’Òscar Martín, director d’informatius, explica com aquest mitjà es va fundar per omplir un buit dins la comunicació local, concretament en l’oferta audiovisual, d’aquesta zona. Cap de les comarques que cobreix aquesta emissora disposava (ni disposa encara) de televisió local, el que implica que aquest territori gairebé no aparegui mai als informatius de les televisions catalanes o espanyoles, més enllà d’algun accident greu o d’importants nevades. Estem parlant d’una televisió local amb la delegació central a la Seu d’Urgell però amb un format descentralitzat ja que també compta amb delegacions a Andorra, Puigcerdà i Tremp. Aquesta cadena prioritza els continguts locals per davant de qualsevol altra tipus de contingut.

Tal i com apunta Martín, “la gent ens sintonitza per veure el que passa a prop de casa i que els pot afectar”. Respecte a les diferències més importants amb el periodisme que es fa a Barcelona, el cap d’informatius ho té clar: “a l’alta muntanya en moltes ocasions hem d’anar a la recerca de la informació o d’un fet “noticiable”…La nostra feina es centra en recórrer el territori”.

IMG_8761
Una periodista de Pirineus TV. Foto: Pirineus TV

Informació pels que “vénen de fora”

El 1995 naixia la revista Pànxing de la Cerdanya, i més endavant es va editar Pànxing Pirineus. L’staff de totes dues capçaleres està format per un equip de dissenyadors, redactors, periodistes, fotògrafs, il·lustradors, comercials, administració i direcció. Un equip que compagina les tres capçaleres mensuals (Pànxing Cerdanya, Pànxing Berguedà i Pànxing Maresme) amb el Pànxing Pirineus. Segons la directora d’aquestes publicacions, Gemma Pàmies, el contingut d’aquestes revistes està molt determinat pel que busquen els de fora d’aquest territori. “La línia editorial de Pànxing és la del turisme, la cultura i l’oci i prioritzem sobretot els productes turístics de proximitat, on incloem continguts d’alta muntanya en pràcticament totes les edicions”, afirma.

Una ràdio al centre del Pirineu

Una altra mitjà de comunicació dins aquest microcosmos rodejat de muntanyes és Ràdio Seu, la ràdio de la Seu d’Urgell, que va iniciar la seva programació al 1985. La seva directora, Marta Pujantell, nascuda a la pròpia Seu, comenta el factor personal de la seva tasca professional. “El meu lligam amb l’emissora sempre ha anat més enllà d’una simple feina remunerada. Crec que és evident que treballar en un mitjà petit requereix una dedicació i un compromís personal elevat”, afirma. Aquesta emissora comarcal compta amb un finançament mixt. Per una part disposen d’una partida pressupostària de l’Ajuntament de la Seu i, per l’altra, amb la publicitat que genera la mateixa ràdio.

L’emissora s’ha convertit en una font informativa de referència a la Seu i l’Alt Urgell, i nombrosos mitjans andorrans aprofiten de forma acordada -citant-los- les notícies que generen, “encara que aquesta relació no és la mateixa amb els mitjans francesos, ja que es troben més lluny”. Els informatius són l’eix que vertebra la graella de la programació. Els butlletins de notícies s’elaboren amb informacions de la Seu, la comarca o la resta de l’Alt Pirineu i Aran. Una manera de mantenir informats els oients i seguidors d’allò que passa a la zona. “Qualsevol notícia vinculada al territori té cabuda en els butlletins…Molta informació ens arriba de forma directa de l’administració, institucions, entitats o particulars” conclou Pujantell.

Producció artesanal

319699_10150922375443213_837737843_n
Un càmera de Pirineus TV durant la retransmissió d’un partit (Foto: Pirineus TV)

A la manca d’un espai comunicatiu propi en aquesta part del territori català cal sumar-hi una relació inexistent amb els mitjans de comunicació dels països veïns. En els quatre mitjans de comunicació citats, la relació amb els mitjans francesos és inexistent. I tan sols Pirineus TV i Ràdio Seu mantenen una connexió amb el principat d’Andorra. El que queda clar, però, és que la informació elaborada a mil metres d’altitud, en un entorn ben diferent del que es pot trobar a la gran ciutat, es fa d’una manera més propera i artesanal  que a Barcelona, tenint molta cura de l’oient, espectador o lector que habita a qualsevol indret del Pirineu.

Reportatge publicat a Report.cat

Anuncios

Los búnkeres inéditos de la Cerdanya

Un joven catalán de tan sólo 18 años ha identificado cerca de 250 búnkers situados en el pirineo catalán construidos durante y después de la Guerra Civil Española, de los cuáles, cerca de 40 nunca han sido catalogados.

Búnker situado en el Pic de l'Àliga. Municipio de Prullans, Cerdanya. Foto: Marc Morralla
Búnker situado en el Pic de l’Àliga. Municipio de Prullans, Cerdanya. Foto: Marc Morralla

Marc Morralla Secases tiene sólo 18 años pero ya apunta maneras. Nacido en Alp, en la comarca catalana de la Cerdanya, acaba de empezar  la  carrera de Ciencias Ambientales en la Universidad de Barcelona. ¿Y por qué apunta maneras? Antes de entrar en la universidad, ya ha llevado a cabo un trabajo de investigación que le ha valido matrícula de honor en el trabajo de investigación que todo alumno de segundo bachillerato debe realizar para poder aprobar el curso. En su caso, ha estado durante meses investigando, analizando y recopilando información de los búnkers que se construyeron después de la Guerra Civil en las comarcas pirenaicas de la Cerdanya (donde se encuentran la gran mayoría), l’Alt Urgell y Ripollès y que son fronterizas con Francia.

Marc siempre ha sido y es un apasionado de la historia; “la historia que siempre me ha gustado más ha sido la de mi tierra, la de Cataluña, pero sobre todo la de mi comarca, la Cerdanya. Los períodos que me gustan más son los implicados en la guerra civil y en la época franquista…Motivo por lo cual he realizado este trabajo”. Otro de los motivos por lo que se ha decantado para realizar este trabajo ha sido su afición por recorrer y visitar las montañas de la comarca donde vive  desde que era muy pequeño.

Estructura de un búnquer construido en el aeródromo de la Cerdanya
Estructura básica de un búnquer construido en el aeródromo de la Cerdanya

Tipos y estructura

En la Cerdanya encontramos tres tipos de búnkers construidos en tres etapas:

Unos, construidos a partir de 1936 a causa de la guerra civil que tuvo  lugar en España entre 1936 y 1939, y que fueron construidos por el bando republicano a causa de la construcción del aeródromo de la Cerdanya. Estos búnkers no tenían la finalidad de atacar, sino de defender, por este motivo había ametralladoras antiaéreas en otros puntos próximos. En segundo lugar, unos construidos entre 1939 y 1940, construidos por el ejército español y que fueron la antesala de la denominada “Línea P”.

Búnker situado en la Molina. Foto: Marc Morralla
Búnker situado en la Molina. Foto: Marc Morralla

Finalmente está la Línea P (organización defensiva de los Pirineos), que fue construida desde Hendaya hasta el Cabo de Creus entre 1944 y  los inicios de la década de los 50. Pero no fue levantada por prisioneros republicanos sino por militares españoles, ya que se trataba de un secreto de Estado, y fueron construidos con una misma finalidad: para ser protegidos y para atacar.

Plan de trabajo

El plan de trabajo de Marc  ha consistido en encontrar el mayor número de búnkers en verano, ya que en la Cerdanya en invierno es imposible buscarlos a causa del frío que hace y la nieve que hay. Esta tarea no fue fácil, ya que solo disponía de pocos mapas, y antiguos, causa que dificultó mucho la búsqueda de búnkers y el calendario lo tenía muy marcado, ya que en menos de un año tenía que tener finalizado el trabajo. Además, es muy difícil definir una estructura general de cada uno de los búnkers porque todos ellos tienen cosas peculiares pero sí que es verdad que tienen semblanzas. Los búnkers construidos en el aeródromo de la Cerdanya son los que tiene la forma parecida entre ellos, en forma de “ziga-zaga”, y son en los que se ha utilizado un contenido de cemento menor, ya que sus paredes son muy finas en comparación con los de la línea P. Estos búnkers, construidos entre el 39 y el 40, tienen una construcción mucho más importante que en los anteriores: paredes con mucho más cemento y más grandes…Además se puede encontrar una sala principal y una más pequeña, destinada a armamiento.

Marc Morralla Secases
Marc Morralla Secases

En la línea P encontramos diversas obras construidas:

– Nidos ametralladora y para fusil ametrallador: los nidos ametralladores son las obras más comunes dentro de la línea P. Consistían en construcciones simples.

– Obras para cañón contra carro y cañón de infantería.

– Observatorios.

– Refugio de personal: diferentes galerías, no muy grandes. Cada una de ellas estaba destinada a acoger unas 40 personas y también se podían utilizar como almacén para víveres. En último lugar, podemos citar las que son obras a cielo abierto.

Marc comenta que “en los búnkers no he encontrado nada de valor, ya que ninguno de ellos fue armado, y se dejaron perder después de su construcción. En ellos sólo he encontrado alguna inscripción hecha por militares, eso no sé si es una reliquia pero a mí me sirve”. Sin embargo, desde ya hace unos meses, Marc ha empezado a investigar también en la comarca pirenaica del Ripollès; en concreto,en los municipios de Toses, Fornells de la Muntanya y Nevà. De momento, ya ha localizado una cincuentena de búnkeres no catalogados.

Reportaje publicado en la revista D&M (detección y monedas)

En Jordi Cruïlles, de “Grus”

En Jordi Cruïlles va néixer al municipi d’Urús, encara que molts cerdans diguin a dia d’avui Grus, que per cert va ser el nom oficial durant la dècada dels anys 30 del segle passat. Quedem a casa seva, a la part més alta del poble, un lloc amb jardí on al fons es pot veure les muntanyes de la tossa que envolten aquesta vila. Jordi té un tarannà amable i auster, dur però obert. Un home tranquil que sap veure la vida amb calma i sobretot amb optimisme, encara que reconeix que des del començament de la crisi econòmica al 2008, la comarca de la Cerdanya s’ha quedat una mica estancada. És una persona de recursos i que mai s’avorreix: la caça, la recol·lecció de bolets, fer excursions amb la família i els amics són les seves aficions.

En Jordi al jardí de casa seva, amb la muntanya de la Tossa al fons (Foto: Juan Pablo T. F.)
En Jordi al jardí de casa seva, amb la muntanya de la Tossa al fons (Foto: Juan Pablo T. F.)

Professionalment ha treballat de pagès, de constructor-promotor i també com a guarda de la reserva natural del Cadí-Moixeró. Els seus pares havien viscut a Queixans (Fontanals de Cerdanya) i van tenir cinc fills, però ell va ser l’únic que va néixer a Urús al 1946. Aquest poble, on Cruïlles va ser alcalde del 1979 fins al 2007, s’ha convertit en un lloc de segones residències de coneguts personatges del món de la política, l’empresa, la comunicació i l’esport.

Records d’infància a “Grus” 

En Cruïlles a l'estiu de 1962
En Cruïlles a l’estiu de 1962

En Jordi se’n recorda de moltes coses:Llavors no existia cap tipus de comerç o negoci  de restauració, només hi havia un parell de cases (Cal Mirosa i Cal Met) que feien de fonda d’una manera molt familiar”. Va anar a l’escola del poble, el que ara és l’edifici de l’ajuntament, des del 6 fins als 14 anys, i només eren uns dotze o catorze alumnes de diverses edats però a l’any 65 es va tancar per que es va crear la mancomunitat d’escoles d’Alp, que aglutinava alumnes de Fontanals, Alp, Das i Urús. Quan finalitza l’etapa d’escolarització obligatòria, marxa cap a Barcelona per estudiar dos anys de formació professional, treballant al mateix temps, per després tornar a “Grus”.

Quan vull que m’expliqui què ha canviat en el poble des de que va néixer, ell contesta: “què ha canviat?… Ha canviat tot! Quan jo vaig néixer, al poble no havia aigua corrent, ni telèfon, només un petit generador elèctric al poble de Bor que donava llum a uns pocs pobles i de forma molt precària”. “I per descomptat, en aquella època tot eren camins de terra sense asfaltar i bàsicament es vivia de l’agricultura. Les dones anaven a rentar a mà la roba a un safareig que hi havia la costat de la font freda i que encara es conserva, i també hi havia dos safareigs més, a la plaça del poble i aquí, a la “font del veïnat””, al costat de can Cruïlles.

“Quan jo vaig néixer, al poble no havia aigua corrent, ni telèfon…tot eren camins de terra sense asfaltar i bàsicament es vivia de l’agricultura.”

Festa major. Urús. agost 1965. Plaça del poble
Festa major d’Urús. Agost de 1965. Plaça del poble (Foto: Jordi Cruïlles)

Moltes vegades, la gent que estiueja a Urús es pregunta per l’origen d’aquesta paraula d’arrel basca tant curiosa. En Jordi explica queanys enrere s’havia dit Grus, Oruz, Órus, Urús….Però als anys 70, concretament a l’any 77, es va fer una enquesta entre la gent del poble i un 50% per cent optava pel nom de Grus, mentre que l’altre meitat preferia el nom d’Urús”. La qüestió la va resoldre finalment en Joan Coromines, autor del diccionari etimològic de Catalunya, que en ser consultat per l’ajuntament va aconsellar que es digués oficialment Urús perquè etimològic era més correcte: és una paraula d’origen basc que vol dir aigua.

L’etapa d’alcalde

La gent del poble va ser la que va animar al Jordi a presentar-se com a batlle i de fet, va ser l’única candidatura que es va presentar a les eleccions municipals democràtiques que es celebraven en quaranta anys. Es va presentar com a independent al 79, però a partir del 83 sota les sigles de CiU: en total vint-i-vuit anys: “quan vaig arribar a l’alcaldia, el primer que vam fer va ser la millora dels serveis bàsics d’aigua, electricitat i la xarxa d’equipaments públics”; arranjament de camins, el projecte del nou disseny d’ampliació del cementiri i la compra del camp de la Closa com espai d’esbarjo. En definitiva, es va definir urbanísticament el creixement del poble: “teníem un ajuntament sanejat: mai vàrem tenir deutes i de ben segur, suposo, que ara segueix igual també”.

Respecte al túnel del Cadí, que precisament ara es compleixen 30 anys des de la seva apertura, Cruïlles comenta que “en un primer moment, es va viure amb preocupació perquè la construcció del túnel afectava a nombroses finques privades. La boca nord del túnel és terme municipal d’Urús i ara, on es troben els peatges, hi havia dues cases que es van tenir que expropiar, a part d’altres terrenys que també foren requisats”. Finalment, es va arribar a un acord entre els propietaris i l’empresa promotora del túnel, perquè fossin indemnitzats encara que amb una quantitat que no fou la desitjada; la promotora del túnel no va atendre algunes millores que des del consistori demanava pel poble: “no estàvem d’acord en alguns punts del projecte que s’havia realitzat, i és per aquest motiu que a l’octubre del 1984 no vaig anar a la inauguració oficial del túnel com a signe de desacord perquè no es van atendre les peticions que reclamaven els veïns”. Però amb el pas dels anys però, en Jordi que creu que sí que s’ha vist que en alguns aspectes, ha sigut positiu per l’economia del poble i de la comarca.

Vista d'Urús actual.  "La Closa" i al fons, Masella. Foto: Juan Pablo T. F.
Vista actual de “Grus”. “La Closa” i al fons, Masella. Foto: Juan Pablo T. F.

Li pregunto pel “boom del totxo” a Urús,  i em contesta que “tot això va començar a principis dels anys 60 quan dos famílies de Barcelona, els Mora i els Fabregat, van començar a estiuejar a Urús.  Al poc temps van venir també per fer-se una casa d’estiueig, altres famílies de Barcelona com els Jal, els Griso-Raventós, els Vilaplana-Duran, els Termes, etc…”. Es així com els anys 70 va començar la construcció de segones residències, tenint-ne el seu punt àlgid a mitjans del 80, quan construccions Riera va edificar de la mà de l’arquitecte Salvador Torrents, vint-i-cinc cases apariades amb jardí i on es va fer la primera piscina del poble, parlo de l’any 88. De seguida, es va començar diverses construccions de segones residències fins el 2008, que es va parar tot de cop. El resultat ha estat un període d’expansió urbanística que ha fet créixer econòmicament als urusencs, igualment que la resta d’habitants de la comarca, a part, diu,  “que s’han revaloritzat les terres on s’han anat construint cases d’estiueig”.

I el dia a dia al poble com és? “som un poble molt petit i gens problemàtic. Si ens reunim tots és per celebrar la festa petita de Sant Climent al novembre i també per fer alguna paella o calçotada”, però a part d’això, el túnel ha afavorit que es relacionin més amb els veïns de la boca sud del túnel; Bagà i Guardiola de Berguedà. I a nivell laboral, els urusuencs treballen en diversos sectors: restauració, sector immobiliari, jardineria…”També alguns treballen a Puigcerdà i a les pistes d’esquí de Masella i la Molina i uns pocs encara, conreant el camp i fent de pastor”.

Present i futur d’Urús i la Cerdanya

La Cerdanya, com la resta de Catalunya, ha gaudit del creixement immobiliari fins al seu fre sobtat al 2008. Afortunadament, aquesta comarca era i és un referent turístic molt important. Cruïlles considera que a “partir de la crisi la comarca s’ha recolzat amb activitats turístiques tradicionals, incorporant-se de noves com el senderisme, el paracaigudisme o l’elaboració de productes de proximitat”. Com a prioritat, pensa que “s’hauria de promocionar el turisme entès com a activitat diària amb l’objectiu de no patir els efectes estacionals anomenats temporada baixa o fora de temporada”. Està convençut que la millora de l’economia passa perquè aquesta, es reactivi de forma global “sense descuidar projectes que hi ha sobre la taula” i que podrien ser un revulsiu per a la comarca “com són els jocs d’hivern del 2026, la construcció del túnel de Toses, el segon túnel del Cadí i l’eix París-Toulouse-Barcelona, sense oblidar la millora de la xarxa ferroviària”. 

Acabem aquesta estona de conversa remarcant-me que la gent que viu a Cerdanya és “gent afable”, i també “comerciant per ésser una comarca de muntanya, turística i fronterera”.

 Article publicat a la revista Cadí-Pedraforca (nº 17)

Cadí, 3 décadas de túnel

El 29 de octubre de 1984 quedaba inaugurado el túnel que enlazaría dos comarcas históricas catalanas, el Berguedà y la Cerdanya, separadas por la sierra del Cadí: nacía el túnel del Cadí. Pero antes, habían pasado varias décadas donde los habitantes de ambos lados del Cadí reclamaban esta infraestructura que por fin se empezó a construir en 1977.

¿Cómo ha cambiado en estos 30 años la fisionomía de la sierra del Cadí y la manera de funcionar de la gente de l’Alt Berguedà y la Cerdanya?

Podría hablar con personas que viven allí, pero para darnos una visión más técnica y “externa”, entrevisto al director general de los Túneles de Barcelona y Cadí desde enero de 2013: José Luis Giménez, economista y con una amplia experiencia en la gestión de autopistas, primero en Acesa y posteriormente en Abertis.

José Luis Giménez en su despacho
José Luis Giménez en su despacho (Foto: Túnels de Barcelona i Cadí)

Desde que se incorporó a  Túneles de Barcelona y Cadí como director general, ¿Cuáles han sido sus principales objetivos?

Pues han estado centrados en sostener un nivel de servicio óptimo con una infraestructura de calidad que permita la comunicación de las comarcas interiores y del litoral con el pirineo. Los elementos sustanciales que nos caracterizan son la seguridad vial, el confort de la vía, la fluidez y el servicio a los usuarios y clientes para que siempre tengan una experiencia satisfactoria en sus desplazamientos.

De cara al futuro, impulsaremos el corredor del Llobregat como un eje que permita conectar Cataluña y Francia, deseando que Toulouse y su industria visualice este corredor como el más eficiente para la salida marítima de sus mercancías.

“De cara al futuro, impulsaremos el corredor del Llobregat como un eje que permita conectar Cataluña y Francia”

Vista de la boca norte del túnel desde la ermita de Sant Grau (Urús). Foto: Juan Pablo. T. F.
Vista actual de la boca norte del túnel, desde la ermita de Sant Grau (Urús). Foto: Juan Pablo. T. F.

¿Qué valoración hace de los 30 años del túnel del Cadí?

El túnel del Cadí es el segundo túnel más largo de toda Cataluña con 5 kilómetros de longitud, y ha sido una de las infraestructuras clave en la vertebración del territorio, en acercar Barcelona y el pirineo central de una manera rápida, segura y respetuosa con el medio natural en el cual se integra. El impacto económico del túnel del Cadí ha sido de primera magnitud, contribuyendo decisivamente en la terciorización de un territorio dependiente, hasta su puesta en servicio, del sector primario. El desarrollo del turismo, la promoción de los deportes de invierno y de montaña, y la proliferación de segundas residencias, han transformado la realidad social y económica de su entorno.

 ¿Qué impacto ha tenido el túnel en el medio natural donde se encuentra ubicado, como es el parque natural del Cadí-Moixeró?

El hecho de discurrir por el parque natural del Cadí-Moixeró, determinó su diseño y construcción, integrando una infraestructura de este nivel en armonía con el entorno, y partiendo del respeto y la protección del medio ambiente. Además, se aprovechan los recursos hídricos para generar la electricidad necesaria para el funcionamiento de la infraestructura, mediante la central hidroeléctrica “Maurici Roset”, en el río Gréixer.

En estas 3 décadas, ¿qué mejoras y /o reformas se han realizado en  el túnel?

Desde su puesta en servicio se ha trabajado para lograr los máximos niveles de calidad y seguridad llevando a cabo importantes inversiones para mejorar el servicio de  la infraestructura: un ejemplo ha sido la construcción de la galería de servicios y de evacuación en el año 2008 con una inversión de más de 20 millones de euros. Otros ejemplos son la repavimentación de la traza que se realiza periódicamente para garantizar el perfecto estado del asfalto, la adecuación de la infraestructura a los requerimientos mínimos de seguridad de la directiva europea (como la mejora de la iluminación y de los sistemas de control), la flota de vehículos para dar servicio en caso de nevadas, etc.

A principios de 1984, meses antes de su inaguración. Foto: Túnels de Barcelona i Cadí
A finales de 1983, un año antes de su inauguración. Foto: Túnels de Barcelona i Cadí

 ¿Cuántos vehículos circulan cada día por el túnel y qué días son los de más afluencia?

Durante el año 2013 la media diaria de vehículos que pasaron por el túnel del Cadí se situó en 5.732. Entre semana, de lunes a jueves, el tráfico proviene mayoritariamente de las comarcas vecinas, y los fines de semana y festivos, la mayor parte de viajeros provienen de Barcelona y cercanías. Respecto a los meses de verano, se observa una afluencia importante de vehículos que provienen de Europa. También podemos decir que el 94% del tráfico lo realizan turismos y únicamente el 5% son camiones.

En 2013 la media diaria de vehículos que pasaron por el túnel del Cadí se acercó a los 6.000”

 ¿Cuáles son las metas a cumplir para los próximos años?

Nuestro objetivo es continuar manteniendo los niveles de calidad y seguridad del servicio público que se presta, consiguiendo que el túnel del Cadí sea una vía de referencia en la gestión de la movilidad del territorio.

 Y, ¿hasta cuándo tendremos que pagar el peaje del túnel?

Túneles de Barcelona y Cadí acaba de iniciar su recorrido, y la concesión de la gestión tiene una duración de 25 años; cualquier cambio en el tipo de gestión de la infraestructura no depende de la concesionaria, sino de la administración titular de la vía, que en este caso es la Generalitat de Catalunya.

Entrevista publicada en catalán en http://www.viurealspirineus.cat

Hospital transfronterer de Cerdanya: un hospital, dos estats

Des del passat mes de setembre, el nou hospital transfronterer de la Cerdanya, ubicat a Puigcerdà, ha obert les seves portes per a donar cobertura sanitària als  prop de 30.000 cerdans que resideixen a les dues bandes d’aquesta històrica comarca dividida entre dos estats (espanyol i francès),  des del segle XVII. Es tracta del primer i únic hospital d’aquestes característiques existent a tota Europa.

Façana principal de l'hospital. Foto: Juan Pablo T. F.
Façana principal de l’hospital. Foto: Juan Pablo T. F.

El nou hospital es troba a les afores de Puigcerdà en una zona residencial i molt a prop del camp de futbol municipal (on encara es recorda el concert que va oferir el legendari grup musical Mecano l’any 1984), i a menys de 300 metres del municipi francès d’Ur.

La Cerdanya és una comarca catalana amb molta història al darrera, ja que al 1659 es va aprovar el famós “Tractat dels Pirineus” entre Espanya i França. El Tractat va suposar que aquesta terra que es trobava dins de l’Estat Espanyol, es partí en dos: l’Alta Cerdanya que va caure dins de territori francès, i la Baixa Cerdanya, que va continuar éssent de titularitat espanyola.

El per què d’un hospital transfronterer

Victorià Peralta, metge i director general de l’hospital transfronterer fins fa uns mesos (actualment el director general és el Sr. Jordi Gassió) afirmava l’estiu de 2013, de  que les necessitats de crear aquest centre sanitari vénen del segle passat, quan unes nevades van deixar als cerdans francesos totalment aïllats durant dies, i van haver de venir “obligadament” a l’hospital de Puigcerdà per a qualsevol urgència. A partir d’aquí, es va plantejar la viabilitat de fer un hospital transfronterer per a donar cobertura a totes dues cerdanyes donat també, que els cerdans francesos mai han disposat d’un hospital propi.

Victorià Peralta. Foto: J.P.T.F.
Victorià Peralta. Foto: J. P. T. F.

A més de donar cobertura al cerdans, el centre també està pensat per a oferir servei als turistes que visiten la Cerdanya durant l’estiu, ponts de caps de setmana i Setmana Santa, ja que faran un ús majoritari de les urgències. En quant a pressupost, l’hospital ha suposat una inversió de 40 milions d’euros: 30 milions en la construcció de l’edifici i 10 milions en equipament. D’aquest pressupostos, el 60 % va a càrrec de la Generalitat de Catalunya, que durant cinc anys assumirà aquest percentatge respecte als costos de manteniment, i el 40 % restant ho finança l’Estat Francès. Per tant, ens trobem amb un edifici  que és copropietat del govern de Catalunya i del govern francès.

Per altra banda cal remarcar que el finançament està comptant amb una subvenció del fons FEDER de la Unió Europea,  que suposa un ajut del 60 % del cost de l’edifici i del qual ja s’ha rebut més del 65 %.

Estructura i equipaments

façana Hospital de Cerdanya 2
(J. P. T. F.)

L’edifici ha estat obra de l’estudi d’arquitectura barceloní Brullet i Pineda a través de concurs públic. Aquest equip d’arquitectes va procurar que l’edifici tingués el mínim d’impacte visual, fent-ho el més horitzontal possible, amb molta il·luminació natural i evitant que l’espai on s’ubica el pacient mai es barregi amb la zona de logística i de personal (actualment, 120 persones, ampliables segons necessitats a 150).

Respecte als equipaments, el centre disposa de quatre quiròfans, una sala d’endoscòpies, una sala de parts, dos sales de dilatació obstètrica, trenta-dos habitacions d’hospitalització, una sala de diàlisi dividida en catorze compartiments, vint-i-dos despatxos de consultes externes, deu sales d’hospital de dia i vint-i-tres boxes d’urgències, a més d’un heliport per a urgències.

Quiròfan (H. de Cerdanya)
Quiròfan (H. de Cerdanya)

Medicina de muntanya i nova cultura sanitària

La medicina de muntanya i de l’esport és l’especialitat que l’equip directiu del centre vol potenciar. A la cerdanya francesa hi ha un equip especialitzat en aquesta vessant mèdica, on també l’hospital de Puigcerdà, encara en funcionament, té una llarga tradició. Tot plegat, pensat per atendre rescats de muntanya, xocs tèrmics i patologia vinculada a l’escalada i al muntanyisme.

Els francesos tenen un sistema sanitari totalment diferent al nostre; van el metge i al centre que volen però ara canviarà el concepte de “cultura sanitària” per a ells, perquè estem davant d’un nou centre de proximitat i això modificarà els hàbits dels pacients francesos. La majoria dels alcaldes de l’Alta Cerdanya veuen necessari el nou centre, malgrat el handicap del canvi d’hàbits sanitaris dels seus conciutadans, però manifesten el seu desig que hi hagi una part representativa de professionals francesos per a garantir l’atenció dels pacients francesos en la seva llengua.

Sens dubte estem davant d’un repte: conjuminar dues cultures sanitàries, i perquè això funcioni cal generositat per part de les dues administracions. I també, es clar, una mica d’imaginació.

Heliport (H. de Cerdanya)
Heliport (H. de Cerdanya)

 

Reportatge publicat a 7 días médicos