Sydney Pinoy y Catherine Garner, directores y cofundadores de Hearth y Neuros center

“Queremos transmitir una serie de conocimientos a la gente; cómo vivir y no sólo de cómo sobrevivir”

 

Foto dentro artículo. Sydney Pinoy y Catherine Garner

Sydney Pinoy nos recibe en su centro Hearth – Neuros center ubicado en el corazón del casco antiguo de Sarrià junto a Catherine Garner, cofundadora también de Hearth y Neuros center. Durante la entrevista, Sydney nos explica el nuevo proyecto que han creado desde que empezaron hace poco más de un año con Neuros center: Hearth.


¿Qué significa Hearth y en qué consiste?

Hearth es un centro de desarrollo personal, es decir; “tener corazón  pero con los pies en el suelo”. Este nuevo proyecto (Hearth), significa la fusión entre corazón y tierra. Nuestra idea es que las personas sean más equilibradas, que puedan distinguir de lo que les gusta de lo que no, de lo que quieren hacer en su vida y conseguir ser más autónomos. Creemos que el futuro del bienestar radica en la integración de la neurociencia moderna, la salud natural y la transformación a través del auto descubrimiento.

Hearth, ahora, es “la madre” del centro que abrimos hace un año como clínica psicológica, llamado Neuros center. En breve, Hearth será un espacio social donde uno podrá apuntarse a clases de yoga, meditación, workshops colectivos, charlas gratuitas…Mezclando el arte, la música y las relaciones sociales junto con terapias.

“la gran mayoría de las cosas que nos pasan, en la mayoría de los casos, somos nosotros mismos los responsables y tenemos que ser conscientes de ello”

Catherine, explícanos tu experiencia personal como profesional.

En Inglaterra, por mi experiencia personal como asistente de cirugía, estuve viendo un fenómeno interesante con los pacientes: los que tenían la mentalidad más fuerte y más hábil (lo que podríamos denominar resiliencia), tenían una sanación más rápida y con menor sufrimiento. Si podemos mejorar la resiliencia emocional podremos recuperarnos en casi cualquiera situación. Lo que queremos transmitir son una serie de conocimientos a la gente; cómo vivir y no sólo de cómo sobrevivir. Porque la gran mayoría de las cosas que nos pasan, en la mayoría de los casos, somos nosotros mismos los responsables y tenemos que ser conscientes de ello. Nosotros le hacemos ver a la persona que acude a nuestro centro, en qué se estaba equivocando a nivel profesional o personal, y damos la clave para que elija lo que más le gusta o, si no sabe elegir, le orientamos en qué dirección debe seguir para avanzar.

¿Con qué equipo de profesionales contáis actualmente?

Hearth y Neuros center lo integran un grupo de profesionales que proceden del sector de la salud y la medicina como psiquiatras, psicólogos clínicos, coachs, nutricionistas  y expertos en Neurofeedback.

¿En qué consiste y cómo aplicáis el método Neurofeedback?

Es un proceso de aprendizaje y es una manera de entrenar la actividad cerebral. Usando sensores en el cuero cabelludo, podemos medir y supervisar esta actividad, trazando un plan de tratamiento individualizado para ayudar a recuperar el equilibrio emocional, consiguiendo un estado nivel más eficiente. Lo podemos aplicar mediante un videojuego sin mandos, sólo con las ondas cerebrales, vas “jugando” y te indica si te equivocas o lo estás haciendo bien. Gracias a eso podemos ajustar nuestras ondas para que nos correspondan mejor. Supone un desarrollo personal integral, consiguiendo que el cerebro sea más “plástico”, más flexible, y siempre actuamos sin medicación o bajando la medicación del paciente.

¿Qué tipos de talleres presentáis como novedad?

Hemos empezado el taller llamado “momentos de transformación”, y también durante este mes, impartimos unos talleres sobre mindfulness gratuitos. El mindfulness es una práctica en la que tomamos conciencia de las distintas facetas de nuestra experiencia en el momento presente. Podemos aprender a ser conscientes de cómo nos movemos, cómo nos sentimos (tanto física como emocionalmente), y cómo respondemos o reaccionamos ante cada momento de la vida.

1

¿Qué tipo de “target” acude a vuestro centro?

A nuestro centro acuden desde niños de seis años hasta personas de más de ochenta. Ahora suelen venir padres con hijos que tienen problemas de hiperactividad (TDAH) o autismo para que inicien una terapia de ayuda. Pero también, los mismos padres empiezan a realizar programas de coaching con nosotros, potenciando y mejorando la relación que tienen con sus hijos. Por otro lado, si una persona tiene pocos recursos económicos y necesita de nosotros, el dinero no va a ser un problema, trabajándose a si mismo será mas hábil en este sentido. Además, como dato curioso: los que acuden a Hearth con poco dinero, valoran mucho más y son más conscientes del esfuerzo que hacen por invertir en ellos mismos.

¿Nos podéis dar algunos consejos prácticos para disfrutar de la vida?

Dejarse ir… conseguir un equilibrio entre tomarse las cosas demasiado en serio y la actitud contraria. Si te tomas algo demasiado en serio, vas a tener miedo de eso y no podrás avanzar. Lo importante es aprovechar los momentos buenos de la vida  y cuando uno se encuentre en un estado de ánimo bajo, tomar conciencia de ello, no tener miedo a pedir ayuda y dejarlo ir, porque el propósito de la vida es evolucionar, no estancarse.

Entrevista publicada en La Fada de Sarrià i St. Gervasi

Dr. Jaume Padrós i Selma, president del Col·legi de Metges de Barcelona

“El CoMB també és i vol ser un agent més de dinamització cultural i del coneixement del barri i de la ciutat”

Mutuam

El Col·legi de Metges de Barcelona es troba situat al barri de la Bonanova, en concret, al número 47 del Passeig de la Bonanova.  L’actual seu corporativa es va inaugurar ja fa uns “quants anys”, al 1968. Com a institució de referència del districte i de la ciutat de Barcelona, parlem amb el seu actual president, Jaume Padrós i Selma (Barcelona, 1959). Llicenciat en Medicina i Cirurgia (UB), és especialista en medicina familiar i comunitària i en medicina del treball. És doctor en Medicina per la UAB i màster en Gerontologia Clínica per la UAB. Actualment, exerceix com a consultor en gerontologia clínica a Mutuam i també com a responsable de salut laboral del F.C. Barcelona. Des de 2014 és el president del Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB), corporació de la qual també va ser vicepresident (2010-2014) i secretari (1994-2010).

Quina valoració fa d’aquest tres anys com a president del CoMB?

Si ens referim a nivell personal, em sento força satisfet de la feina feta per la meva Junta. Ens vam presentar amb un programa molt ambiciós que ens ha exigit el millor de tots nosaltres i crec que, a falta d’un any per a les properes eleccions, hem assolit la majoria dels objectius que ens havíem proposat.  Si la valoració l’haig de fer tenint en compte l’entorn social, econòmic i polític amb el qual hem conviscut, no puc amagar que ha estat i és molt complex i difícil. Tothom ho sap. La nostra professió, com molts altres sectors, ha patit molt, però els metges han estat a l’alçada perquè, amb el seu compromís ètic i amb molts sacrificis, han mantingut la qualitat dels serveis sanitaris del nostre país. No cal que li digui que és un gran honor representar un col·lectiu de tant nivell com el mèdic.

Com s’estructura internament un col·legi tant potent com és el de metges?

El nostre col·legi té una certa complexitat. D’una banda, ha d’oferir tot un conjunt de serveis per als metges i, de l’altra, que és la més fonamental, ha d’estructurar actuacions per vetllar pel bon exercici de la professió mèdica. Aquest darrer punt és fonamental: vetllar per la bona praxi i la competència professional. El Col·legi ha de poder donar resposta com a garant als ciutadans als quals servim i ens devem.

Quin és el dia a dia de la seva agenda de treball?

Compagino la meva feina com a metge assistencial amb l’agenda com a President, que és molt intensa i variada: des de presidir juntes de govern, comissions de treball, reunions amb els meus col·laboradors, etc., fins a participar en actes institucionals o professionals que s’organitzen a la seu col·legial, a les seus comarcals o a diferents centres sanitaris, a més de jornades i congressos.

Actualment, el CoMB col·labora amb alguna entitat del districte?

El Col·legi ha col·laborat amb diferents iniciatives del districte. Vam participar activament en el programa “Districte del Coneixement”, que va impulsar l’anterior consistori i que implicava entitats, empreses, i diferents agents per compartir i difondre temes lligats a la innovació, la tecnologia i la recerca científica. També hem col·laborat puntualment amb el Casal Espriu en la difusió mútua d’actes, etc. A banda, el CoMB és una institució que està oberta al barri, al districte i a la ciutat de Barcelona en general. A la nostra seu s’hi organitzen conferències, exposicions, etc., adreçades a un públic que va més enllà dels professionals de la medicina. Conferències sobre temes d’actualitat, on convidem persones que destaquen pel seu pensament, pel seu paper a la societat, etc. ; mostres i actes culturals, d’història de la medicina, etc. En certa manera, el CoMB també és i vol ser un agent més de dinamització cultural i del coneixement del barri i de la ciutat.

“La cobertura pública (al districte) pel que fa a centres d’atenció primària és més que correcta”

Sarrià i Sant Gervasi, són zones on hi ha una bona cobertura mèdica a nivell públic? O manquen serveis? (CAP’s, hospitals, centres mentals, etc.)

La cobertura pública pel que fa a centres d’atenció primària és més que correcta, tant des del punt de vista de centres i professionals com de la qualitat dels mateixos. Fins i tot, algun dels centres d’atenció primària del districte ha estat reconegut com a referent per al conjunt dels sistema sanitari. D’altra banda, no tinc cap percepció que m’indiqui que manquen hospitals, si tenim en compte la proximitat d’alguns d’ells al mateix districte i el mateix des del punt de vista sociosanitari. Tampoc podem oblidar la gran oferta de centres i consultes mèdiques privades, que converteixen el districte en la zona del país probablement més nodrida en aquest sentit.

Quines accions està portant, a dia d’avui, el CoMB per millorar l’assistència sanitària de la població barcelonina?

Són moltes i seria impossible enumerar-les aquí. Però, tenint en compte l’especificitat de la nostra actuació, ressaltaria els nostres documents de posició professional sobre vacunacions o sobre llistes d’espera per citar-ne uns dels més destacats.

“Tinc bons records de quan era petit i acompanyava el meu pare –que també era metge- quan anava a visitar el poeta J.V. Foix a casa seva, al carrer Setantí”

Quines tasques té previst portar a terme la junta del Col·legi en aquest últim any de mandat abans de les eleccions del 2018? Vol repetir com a candidat per a presidir el CoMB?

Estem treballant per posar en marxa un espai web dirigit als ciutadans. Un espai de relació directa entre la professió i els ciutadans. També unes propostes al voltant de la conciliació de la vida professional, personal i familiar de metges i metgesses. Sens dubte, però, el tema que ens ocupa més és la lluita contra la precarietat laboral que afecta a molts metges i metgesses joves, que són el futur de la professió. Respecte a la segona pregunta, crec que encara no és l’hora de parlar d’eleccions, falta molt. Però no li amago que em faria il·lusió revalidar la confiança dels meus companys i companyes per poder completar i intensificar les accions que hem dut a terme fins ara al servei de la professió i dels ciutadans.

Com a “veí” que treballa a la zona de la Bonanova, quines coses creu que s’haurien de millorar al barri?

El transport, sobretot. L’obertura de la línia de metro, actualment paralitzada, és molt important. Cal també repensar l’ús del cotxe particular, especialment en hores d’entrades i sortides de les moltes escoles que hi ha.

Té predilecció per algun racó de Sarrià o de Sant Gervasi que li agradi especialment per estar-hi una estona i “desconnectar”?

Potser els carrers de Sarrià, que, des de la seu col·legial hi conviden a passejar. A més, tinc bons records de quan era petit i acompanyava el meu pare –que també era metge- quan anava a visitar el poeta J.V. Foix a casa seva, al carrer Setantí.

Entrevista publicada a l’edició de febrer de 2017 de ‘La Fada de Sarrià’

 

Com funciona la comunicació d’un gran hospital?

Foto: José Luis Gómez Galarzo

L’hospital Vall d’Hebron, ubicat al districte d’Horta-Guinardó de Barcelona i amb quasi 7.000 treballadors, s’ha convertit en un referent en comunicació externa i gestió de situacions de crisi a nivell estatal

L’hospital–que a l’octubre celebrarà el seu seixantè aniversari– va ser dels primers en disposar d’una unitat de comunicació de tot l’estat espanyol. Fa uns trenta anys es va crear com una Unitat de Relacions Públiques, ja que l’Hospital començava a despuntar en molts àmbits i necessitava una unitat específica per canalitzar tant les demandes que hi havia per part de la premsa com la organització d’actes institucionals dins del centre.

Com funciona?

Bianca Pont, directora de comunicació de l’hospital explica que el departament de comunicació està format per sis persones i està dividit per tres àrees (premsa, entorn web i xarxes socials; disseny, publicacions i imatge corporativa; comunicació interna, i relacions institucionals). Considera que són poques persones pel volum que mou l’Hospital però que han aconseguit un equip professionalitzat i multidisciplinari, de tal forma que si les circumstàncies ho requereixen, tothom pot fer de tot al departament. Només durant l’any 2014 es van enviar 50 notes de premsa, van rebre més de 1.200 peticions de premsa i van generar més de 15.000 impactes als mitjans de comunicació. També van publicar més de 1.500 notícies entre web i intranet, i van realitzar 114 publicacions, coordinant més de 600 cursos, congressos i actes institucionals. Pont, que està vinculada a Vall d’Hebron des de 2009, afirma que el seu departament, actualment, té l’avantatge que depèn directament de la Gerència de l’Hospital i està integrada tant al comitè executiu com al comitè de direcció, on es prenen les decisions estratègiques de la institució, i això afavoreix la feina diària del seu equip, ja que la comunicació és una eina estratègica, tot i que no sempre se li reconeix aquest valor.

Bianca Pont, dircom de l’hospital. Foto: José Luis Gómez Galarzo

El dia i a dia en el departament de comunicació

“És un dia a dia molt intens i complicat. Amb els companys del departament comentem que la nostra rutina, moltes vegades, sembla extreta d’una pel·lícula dels ‘Germans Marx’!” afirma Pont. El motiu és que, tot i que es té una planificació establerta a setmanes vista, cada dia hi ha alguna cosa que ho altera i t’has d’adaptar ràpidament a les circumstàncies i reorientar la planificació que havies fet. Un exemple? Recentment amb el cas del nen de 28 dies que va ingressar per presumptes maltractaments dels seus pares. Aquell dia el departament havia enviat una nota de premsa embargada d’un estudi que es publicava a una prestigiosa revista científica, i estaven atenent peticions sobre els efectes de l’onada de calor i estàven immersos en la organització d’una inauguració d’unes noves instal·lacions a la que havien d’assistir nombroses autoritats pocs dies després…En aquest context, la pressió fa que només et puguis dedicar a gestionar aquesta situació i les altres passen momentàniament a un segon terme.

El “protocol” a seguir davant d’una comunicació de crisi

La dircom de Vall d’Hebron explica que “és difícil generalitzar perquè cada cas és un món i requereix un anàlisi particular, però quan tenim alguna informació negativa relacionada amb l’Hospital sempre mirem de què es tracta i intentem donar una resposta per deixar palesa la nostra versió dels fets. En aquest sentit, sempre busquem la màxima transparència ja que creiem que si s’ha produït algun error, s’ha de reconèixer i se n’han d’explicar els motius; i si no és així, cal que també es doni a conèixer perquè està afectant la imatge de la institució”. En comunicació de crisi, són un equip proactiu per detectar possibles ‘escenaris’ de crisi i anticipar-se.

Casos concrets? problemes al Servei d’Urgències Generals i la mort del nen amb diftèria. En el primer cas es tractava d’un problema intern amb un col·lectiu d’aquest servei que reclamava una sèrie de millores a les Urgències que va transcendir a la premsa i que va generar durant molts mesos un debat públic al voltant, que va danyar molt la imatge de la Vall d’Hebron.

El segon cas, es tracta d’una situació de crisi generada per un factor extern a l’Hospital però que ens acaba convertint en actor principal; el primer cas de diftèria diagnosticat en 30 anys a l’Estat. Durant el temps que el pacient va estar ingressat l’equip de comunicació va establir un protocol de crisi per a poder donar resposta a les demandes tant dels mitjans com de les institucions.

Respecte als plans de futur del departament, Pont comenta que “estem treballant en el 60 aniversari de l’Hospital”. El 5 d’octubre d’aquest any el centre farà 60 anys i durant tot un any es portaran a terme diferents accions per, “d’una banda, donar molta visibilitat a l’Hospital a la societat, i, de l’altra, fer un reconeixement als professionals de la institució que hem hagut de passar anys complicats”.

En la part més interna del departament, de cara als propers mesos té previst fer un anàlisi de l’estructura i créixer per poder donar resposta a totes les demandes.

Bianca Pont, dircom de l'hospital. Foto: José Luis Gómez Galarzo
Una de les famoses “torres” de l’hospital. Foto: José Luis Gómez Galarzo

 

Reportatge  publicat a Report.cat

 

Panorama actual sobre les negligències mèdiques a Catalunya

A la vida, tots podem cometre errors humans per que al cap i a la fi, som humans. Però quan es tracta de la nostra salut que la deixem en mans dels responsables de la sanitat, això ja és un altre història. Pot sorprendre o no que ja immersos en ple segle XXI, a casa nostra es produeixin casos greus o molt greus de negligències mèdiques que poden arruïnar en part o totalment la vida d’una persona.

Evolució de les negligències mèdiques des de 1986 a 2012
Evolució d’expedients relacionats amb negligències mèdiques, des del 1986 al 2012 (Font: COMB)

Fonts d’estadística: comparacions històriques dels últims 30 anys, destacant els últims anys (retallades pressupostàries).

 

La postura del Síndic de Greuges

 Segons el Síndic de Greuges (organisme públic de la Generalitat de Catalunya), en els casos en que s’ha valorat que pot haver-hi negligència mèdica,  s’ha demanat la intervenció de la Subdirecció general d’avaluació i inspecció d’assistència sanitària de la Generalitat , i s’ha assessorat la persona interessada sobre la possibilitat de reclamar responsabilitat patrimonial. Podem trobar aquests casos i exemples a les resolucions que la web del Síndic té penjades. ( www.sindic.cat/resolucions/Root/SinRes2013IE.htm)

 El Síndic valora si les actuacions de les administracions públiques s’ajusten al dret o no en temes, per exemple, com les llistes d’espera, la informació al pacient, la retallada en despeses però no entra a valorar sobre les negligències mèdiques, per tractar-se de temes molt tècnics que requereixen de coneixements mèdics.

Les dades segons el COMB

El Dr. Josep Arimany és director de l’àrea de Praxi del COMB (Col·legi Oficial de Metges de Barcelona) que tracta casos de negligències mèdiques que afecten als metges col·legiats. Creada al 1986 per la necessitat que tenien els metges d’una assegurança en l’àmbit de la responsabilitat civil perquè abans, no hi havia una cultura de demanda contra el metge. El COMB en aquest sentit va ser pioner a tot l’Estat Espanyol.

El Dr. Josep Arimany, a la seu del COMB. Foto: Juan Pablo Torrents-Faura
El Dr. Josep Arimany, a la seu del COMB. Foto: Juan Pablo Torrents-Faura

Arimany afirma que en línies general no han augmentat significativament les negligències i només ha pujat un 5 % les demandes contra els metges. No podem dir, doncs, que estem davant una pujada significativa. Segons dades de l’àrea de praxi del COMB, de totes les denúncies penals que el Col·legi tramita, només un 2% són condemnes fermes. En l’àmbit civil, hi ha un 60 % d’absolucions i un 40 % de condemnes. Les dades que mostra el Col·legi de Metges és que la majoria de les errades mèdiques les trobem en els següents casos: mort com a conseqüència d’una intervenció quirúrgica, l’oblit de cossos estranys en una operació, l’error de diagnòstic del càncer i la cirurgia plàstica.

Font: COMB
Font: COMB

L’errada mèdica, un fet noticiable

Indemnizada por la sanidad catalana tras amputarle los 20 dedos por un error medico” (www.20minutos.es/noticia/1730354/0/catsalut-sanidad-catalana-negligencia-medica/juicios-indemnizaciones/errores-amputaciones )

En aquesta edició digital del diari “20 Minutos”, es tracta una notícia sobre un error mèdic, on es remarca la greu situació de la sanitat pública per les retallades, i com aquests tipus d’errades tenen com origen aquests retalls en sanitat. També remarca que l’associació “El defensor del paciente” ha portat a terme aquest cas des dels seus serveis jurídics per ajudar a la persona afectada i també per fer públic i notori aquest cas com a mostra d’altres casos que continuen succeint.

 El punt de vista del metge privat

 En l’àmbit de la medicina privada, hem parlat amb el Dr. Jordi Benedé, pèrit-mèdic del COMB i director del despatx de peritatges mèdics Dr. Benedé a Barcelona.

El Dr. Benedé
El Dr. Benedé

En els últims 10 anys, creus que han crescut  el número de negligències mèdiques a Catalunya?

No tinc una estadística però tinc la percepció de que sí; per les retallades, els serveis mèdics funcionen pitjor i no es fan les derivacions o les proves oportunes. En conseqüència, sí hi ha un retard en el diagnòstic que deriva a vegades en una mala praxis mèdica.

Quins són el casos més freqüents en l’actualitat, de negligències mèdiques que es produeixen a la sanitat catalana?

Al nostre despatx ens trobem sobretot amb casos de cirurgia, traumatologia, ginecologia, urologia i també bastants casos d’estètica, dentals, (pròtesi)…Un altre part que trobem són temes d’oncologia on és necessari tenir un diagnòstic precoç. El retard en el diagnòstic i la falta de mitjans provoca moltes vegades que les malalties curables es converteixin en incurables per l’estadia ja tant avançada de la malaltia.

Quan una persona creu que ha petit una negligència mèdica, què és el primer que ha de fer?

Nosaltres sempre diem tres aspectes fonamentals: el primer és la recollida de la història clínica, sense això no es pot analitzar si hi ha hagut una mala praxi. L’afectat té que demanar la història clínica al centre on ha estat atès però de vegades es troba que li posen dificultats per donar-li, però la llei ho exigeix. Després, es tindria que posar en contacte amb un gabinet jurídic-mèdic, que analitzés la situació. En el nostre cas, fem un estudi de viabilitat, on s’analitzen tres coses. Primer, si ha hagut mala praxis, segon, si això es pot demostrar. I en tercer lloc, si té una repercussió jurídica i econòmica viable, si no, no val la pena. Si això resulta una viabilitat positiva, llavors es decideix per quina via és més recomanable, si per la via penal o la via civil, o si és un contenciós civil-administratiu quan es tracta de la sanitat pública.

Quan pot durar un procés des de que es denuncia el fet fins que s’arriba una sentencia judicial ferma?

També depèn de la via jurídica, si és per via civil, penal o contenciós. Normalment, lo primer és aconseguir tot l’historial clínic. Després, un estudi de viabilitat, que pot durar entre un i tres mesos. El següent pas és fer la pericial que pot trigar uns altres tres mesos, i seguidament fer la reclamació, arribant a judici en un o dos anys. Però després pot haver-hi recursos o apel·lacions, per tant són recursos bastant llargs. El cost psicològic és el que desgasta més als pacients que són també els nostre clients, més que l’econòmic.     

El futur ens ofereix un augment de negligències mèdiques  o al contrari, una reducció?

El futur ens ofereix, sens dubte, un augment de les negligències però també perquè els pacients tenen problemes econòmics per fer-hi front. L’augment és degut bàsicament a dos aspectes, la medicina pública, que és el 90 % del sistema sanitari espanyol, està en caiguda lliure; reducció de serveis i despeses. En segon lloc, cada cop més la gent té més facilitats per reclamar i i això abans es desconeixia. S’ha produït un distanciament entre el metge, que abans era intocable, i el pacient.

“El pacient del que es queixa més, és de la falta d’atenció humana  i d’empatia del metge  o de l’equip mèdic que no pas per la feina mal feta”.

Ens pots explicar un cas concret, on la víctima hagi obtingut un veredicte just i satisfactori?

Li podria dir molts. Li explicaré un cas senzill: un home de 70 anys, amb bon estat de salut, se li diagnostica un quadre febril. Primer és atès pel metge de capçalera, i no millora,  i després és atès un dia, i un altre…Fins que passa una setmana, havent-hi un retard en la derivació i el diagnòstic. Passada aquesta setmana, al no millorar se’l duen a urgències i quan arriba a l’hospital, l’home està onze hores amb un sistema deficitari, amb una atenció deficient…I mor aquella mateixa matinada per un xoc sèptic, per una infecció que no s’havia diagnosticat durant tota aquesta setmana. Aquest cas era d’una persona que estava empadronada a Barcelona i que es trobava de vacances a Extremadura, que és on va ocórrer. El pacient del que es queixa més, és de la falta d’atenció humana  i d’empatia del metge  o de l’equip mèdic que no pas per la feina mal feta.

 

Hospital transfronterer de Cerdanya: un hospital, dos estats

Des del passat mes de setembre, el nou hospital transfronterer de la Cerdanya, ubicat a Puigcerdà, ha obert les seves portes per a donar cobertura sanitària als  prop de 30.000 cerdans que resideixen a les dues bandes d’aquesta històrica comarca dividida entre dos estats (espanyol i francès),  des del segle XVII. Es tracta del primer i únic hospital d’aquestes característiques existent a tota Europa.

Façana principal de l'hospital. Foto: Juan Pablo T. F.
Façana principal de l’hospital. Foto: Juan Pablo T. F.

El nou hospital es troba a les afores de Puigcerdà en una zona residencial i molt a prop del camp de futbol municipal (on encara es recorda el concert que va oferir el legendari grup musical Mecano l’any 1984), i a menys de 300 metres del municipi francès d’Ur.

La Cerdanya és una comarca catalana amb molta història al darrera, ja que al 1659 es va aprovar el famós “Tractat dels Pirineus” entre Espanya i França. El Tractat va suposar que aquesta terra que es trobava dins de l’Estat Espanyol, es partí en dos: l’Alta Cerdanya que va caure dins de territori francès, i la Baixa Cerdanya, que va continuar éssent de titularitat espanyola.

El per què d’un hospital transfronterer

Victorià Peralta, metge i director general de l’hospital transfronterer fins fa uns mesos (actualment el director general és el Sr. Jordi Gassió) afirmava l’estiu de 2013, de  que les necessitats de crear aquest centre sanitari vénen del segle passat, quan unes nevades van deixar als cerdans francesos totalment aïllats durant dies, i van haver de venir “obligadament” a l’hospital de Puigcerdà per a qualsevol urgència. A partir d’aquí, es va plantejar la viabilitat de fer un hospital transfronterer per a donar cobertura a totes dues cerdanyes donat també, que els cerdans francesos mai han disposat d’un hospital propi.

Victorià Peralta. Foto: J.P.T.F.
Victorià Peralta. Foto: J. P. T. F.

A més de donar cobertura al cerdans, el centre també està pensat per a oferir servei als turistes que visiten la Cerdanya durant l’estiu, ponts de caps de setmana i Setmana Santa, ja que faran un ús majoritari de les urgències. En quant a pressupost, l’hospital ha suposat una inversió de 40 milions d’euros: 30 milions en la construcció de l’edifici i 10 milions en equipament. D’aquest pressupostos, el 60 % va a càrrec de la Generalitat de Catalunya, que durant cinc anys assumirà aquest percentatge respecte als costos de manteniment, i el 40 % restant ho finança l’Estat Francès. Per tant, ens trobem amb un edifici  que és copropietat del govern de Catalunya i del govern francès.

Per altra banda cal remarcar que el finançament està comptant amb una subvenció del fons FEDER de la Unió Europea,  que suposa un ajut del 60 % del cost de l’edifici i del qual ja s’ha rebut més del 65 %.

Estructura i equipaments

façana Hospital de Cerdanya 2
(J. P. T. F.)

L’edifici ha estat obra de l’estudi d’arquitectura barceloní Brullet i Pineda a través de concurs públic. Aquest equip d’arquitectes va procurar que l’edifici tingués el mínim d’impacte visual, fent-ho el més horitzontal possible, amb molta il·luminació natural i evitant que l’espai on s’ubica el pacient mai es barregi amb la zona de logística i de personal (actualment, 120 persones, ampliables segons necessitats a 150).

Respecte als equipaments, el centre disposa de quatre quiròfans, una sala d’endoscòpies, una sala de parts, dos sales de dilatació obstètrica, trenta-dos habitacions d’hospitalització, una sala de diàlisi dividida en catorze compartiments, vint-i-dos despatxos de consultes externes, deu sales d’hospital de dia i vint-i-tres boxes d’urgències, a més d’un heliport per a urgències.

Quiròfan (H. de Cerdanya)
Quiròfan (H. de Cerdanya)

Medicina de muntanya i nova cultura sanitària

La medicina de muntanya i de l’esport és l’especialitat que l’equip directiu del centre vol potenciar. A la cerdanya francesa hi ha un equip especialitzat en aquesta vessant mèdica, on també l’hospital de Puigcerdà, encara en funcionament, té una llarga tradició. Tot plegat, pensat per atendre rescats de muntanya, xocs tèrmics i patologia vinculada a l’escalada i al muntanyisme.

Els francesos tenen un sistema sanitari totalment diferent al nostre; van el metge i al centre que volen però ara canviarà el concepte de “cultura sanitària” per a ells, perquè estem davant d’un nou centre de proximitat i això modificarà els hàbits dels pacients francesos. La majoria dels alcaldes de l’Alta Cerdanya veuen necessari el nou centre, malgrat el handicap del canvi d’hàbits sanitaris dels seus conciutadans, però manifesten el seu desig que hi hagi una part representativa de professionals francesos per a garantir l’atenció dels pacients francesos en la seva llengua.

Sens dubte estem davant d’un repte: conjuminar dues cultures sanitàries, i perquè això funcioni cal generositat per part de les dues administracions. I també, es clar, una mica d’imaginació.

Heliport (H. de Cerdanya)
Heliport (H. de Cerdanya)

Article publicat a http://www.wikidiari.info