Jordi Martí Galbis, president del Consell Municipal de Sarrià-Sant Gervasi

 “Som el districte vagó de cua d’inversions a la ciutat”

Jordi Martí és, des de mitjans de 2015, president del Districte de Sarrià-Sant Gervasi. Llicenciat en dret i militant del Partit Demòcrata (PDeCAT, l’antiga Convergència Democràtica), ens rep al seu despatx de la seu del districte situat a la plaça del Consell de la Vila de Sarrià, i durant gairebé una hora parlem de diverses qüestions sobre Sant Gervasi i Sarrià.

Com s’estructura i organitza el Consell Municipal de Sarrià-Sant Gervasi?

Barcelona està organitzada territorialment en deu districtes. Els districtes municipals són els òrgans descentralitzats que representen els interessos dels diversos barris i zones de la ciutat.

El Consell Municipal de Districte és l’òrgan de representació col·lectiva del Districte i està integrat per dinou consellers/es nomenats per l’alcalde i proposats pels partits polítics proporcionalment als resultats electorals obtinguts als districtes en les darreres eleccions municipals.

Primer de tot hi ha un regidor executiu (que representa el govern de l’Ajuntament de Barcelona al Districte), després els consellers municipals, el funcionariat i un regidor-president del consell, (que en aquest cas és un servidor), i que és una figura més institucional, que modera i presideix els plenaris del districte, presideix els actes protocolaris juntament amb el regidor executiu. Alhora, sóc el cap del grup municipal demòcrata que actualment té majoria absoluta al consell municipal; està format per deu dels dinou consellers municipals que hi ha en total al districte.

Expliqui’ns la seva feina diària com a president?

Sóc una figura institucional que em coordino amb el govern de l’Ajuntament per presidir actes, plenaris, audiències públiques, consells de barris, festes majors i actes del teixit associatiu de diversos barris. Per altra banda, lidero, juntament amb el portaveu del nostre grup (PDeCAT) al districte Pol Lliró, l’organització d’aquesta formació política als sis barris que configuren Sarrià – Sant Gervasi.

Durant l’entrevista amb l’editor de la Fada, Pau Galí (esquerra)

Des de que va assumir la presidència del districte, quins canvis més significatius ha vist que s’han fet als barris del districte?

El punt de partida de qualsevol govern es millorar l’estat actual de la ciutat. El nou govern del districte està dividit (Barcelona en Comú i PSC), i estem a l’equador de mandat. Per primer vegada,  en els 37 anys que portem d’ajuntament democràtic, el full de ruta del pla d’actuació del districte -el PAD- no s’ha aprovat. A l’última audiència pública del districte, que va tenir lloc fa deu dies, molts dels veïns que van assistir es queixaven de que no eren atesos ni rebuts pel govern municipal del districte. Un exemple molt clar ho tenim aquí, a Sarrià: des de fa més de dos anys, es reclama construir la biblioteca de Sarrià; el projecte estava fet i aprovat des de feia dos anys i encara no han començat les obres. També podem parlar de la Llosa de Sarrià, on s’han tret places d’aparcament i ja veurem com acabarà perquè el govern no té  en compte l’opinió majoritària dels veïns i no ha sabut portar a terme un procés participatiu real.

«Tenim un govern que no tira endavant els projectes perquè no hi ha pressupost»

 

Som el districte vagó de cua d’inversions a la ciutat; històricament és el més maltractat en quant a pressupost, excepte a l’etapa de Trias com alcalde, que es va anivellar amb la resta de districtes. Al barri de Sant Gervasi-Galvany que actualment té uns 50.000 habitants sense comptar el mercat de Galvany, té zero equipaments públics.

Creu que s’hauria de dividir el districte en dos districtes nous? Un que englobés tots els barris de Sarrià,  i un altre, els barris de Sant Gervasi.

Jo sóc veí del barri del Putxet i és cert que cau lluny de la seu del districte, però tenim els consells de barri que són òrgans participatius i que tenen la missió d’aproximar la vida del districte als barris. Crec que sí que s’ha de plantejar el mapa municipal però més endavant, encara que és molt complicat perquè a la gent li pot genera sentiments d’arrelament, entre altres coses…Si hagués una veritable descentralització dels districtes de Barcelona per decidir equipaments, polítiques socials, etc, encara tindria més sentit.

El nostre districte és un dels que més concentra índexs elevats de contaminació atmosfèrica de tota Barcelona. No creu fer, de manera urgent, un pla efectiu d’actuació?

Aquest és un problema que no es pot lluitar o resoldre només des del districte, per un tema de competències, mitjans, i perquè es una problema que engloba tota l’Àrea Metropolitana de Barcelona, encara que ja s’està potenciant, des del districte, el transport públic net. S’ha de lluitar contra la contaminació dels vehicles antics, i s’ha de potenciar el transport públic i incentivar el vehicle elèctric (bici, moto, furgoneta, autobús i cotxe). Sóc optimista perquè ara al menys, per primera vegada, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, l’Ajuntament i la Generalitat de Catalunya, s’han posat d’acord en fer un bon diagnòstic conjunt sobre aquesta qüestió i han signat un protocol unitari.

Té algun lloc predilecte  on li agradi estar per desconnectar?

Jo “tiro” cap a la proximitat, visc al barri del Putxet. Hi ha una part del barri que m’agrada molt: el parc del situtat a dalt de tot del turó del Putxet. És un racó on respires perfecte, a prop de casa i amb unes vistes increïbles de la ciutat.

 

 Entrevista publicada a La Fada de Sarrià i Sant Gervasi

 

Helena Garcia Melero, periodista de TV3 i veïna de Sarrià

“El que més m’atrau de la meva professió és la quantitat de coses que aprens diàriament, i cada dia tot és nou”

Helena Garcia Melero em rep en una sala de visites a TV3 per a convidats. L’actualitat informativa d’aquell dia mana i només podem estar menys de vint minuts d’entrevista, però són suficients. Llicenciada en Filosofia i en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, aquesta dona parla d’una manera propera i directa, no veig una gran diferència quan la veus per TV i quan la tractes en persona. I això s’agraeix. Com a veïna del barri de Sarrià, en aquesta entrevista ens parla de la seva professió i de la seva visió que té del barri.

 Com va néixer la teva vocació periodística?

Doncs una mica per casualitat…De fet, la meva primera opció, quan vaig entrar a la universitat, va ser la carrera de Filosofia i quan ja estava acabant pràcticament, per la meva manera de ser molt curiosa i també una mica perquè m’interessava tot, vaig pensar que cursar Periodisme podria ser un bon complement. Vaig començar aquesta carrera mentre finalitzava la de Filosofia, i per aquelles oportunitats que t’ofereix la vida, em vaig assabentar que es feia un càsting a TV3 per presentar informatius i resulta que, sense experiència en televisió em van contractar, (l’assignatura de televisió no es feia fins a tercer de carrera i jo encara estava a segon curs). La meva vocació m’ha arribat treballant i enamorant-me d’aquesta professió des de Televisió de Catalunya. Per altra banda, et puc dir que quan fèiem obres de teatre o exercicis de comunicació al col·legi, jo sempre deia que m’agradava fer entrevistes, però com un joc, no com una vocació; tenia curiositat i interès per les coses. I això es el que m’ha portat el realitzar aquesta feina i la sort d’entrar aquí, a TV3.

I què més t’ha aportat aquesta professió?

El que més és la quantitat de coses que aprens diàriament; aprens sobre diferents temes i amb diferents persones d’arreu. És una professió que t’obre una finestra al món; i cada dia tot és nou. Al març d’aquest any he fet  vint-i-cinc anys a TV3 i encara penso “i avui, a veure què?”. Tot obliga a aprendre coses noves, i per tant, a aprendre de persones que saben més que tu: aquest és el gran atractiu de la nostra feina.

En tots aquest anys que portes a la televisió, has fet alguna entrevista que t’hagi quedat “gravada” de per vida?

Sí, mira, una persona que em va impactar molt: una dona que patia esclerosi múltiple i tenia quatre fills. Quan la vaig entrevistar jo tenia un nus a l’estómac però l’energia, l’esperit positiu que em va transmetre, la seva il·lusió, em van fer sentir tant aclaparada i tant petita…Ella postrada en una cadira de rodes, sent generosa amb la vida que li ha tocat viure, però, quin esperit d’entrega, de lluita, de cultura de l’esforç; vaig pensar “quan tinc que aprendre d’aquesta dona”. Són aquells testimonis anònims que et fan pensar quan estàs en un moment baix personal.

A més de treballar a televisió, has fet ràdio. ¿Què és el que més recordes del món de la ràdio?

El que més em va agradar és la màgia de la ràdio…La ràdio et permet moltes coses, et permet estar més relaxat. Tot es concentra en la comunicació verbal i això ho trobo molt bonic perquè et permet jugar amb les veus, amb el to i amb la manera com et dirigeixes en diferents entrevistes que fas; a la ràdio pots preservar una part de tu mateix i això m’agrada molt.

Estat de la professió periodística: no creus que hi ha un excés de titulats en periodisme i molt poca demanda? Com es podria resoldre aquest situació?

Quan estudiava la carrera de Periodisme, els missatges del professorat ja eren negatius però vaig tenir sort entrant a treballar a televisió. Quan jo he donat classes de periodisme a la facultat, als meus alumnes els he dit “no defalliu”. Aquesta professió es pot exercir de moltes maneres i per descomptat no es pot perdre la il·lusió,  cal trucar moltes portes i buscar mentre treballes. Sempre tinc la sensació que es pot trobar alguna cosa. Hi ha molta precarietat però com autònom també hi ha moltes possibilitats. I això sí, no parar i fer networking.

Quins projectes tens previstos a mig plaç?

Encara no ho sé. El programa “Divendres”, que ara mateix copresento, s’acaba aquesta temporada juntament amb la sèrie de “la Riera”, i llavors i haurà un altre projecte per les tardes. Però sí et diré que per motius obvis, ja t’he dit que ara farà vint-i-cinc anys que estic a TV3, em considero més periodista de plató que no pas de carrer.

Com a mare i professional de la comunicació, com combines feina i família?

La veritat és que no es pot conciliar, però pots organitzar-te el millor que puguis; pots comptar amb l’ajuda dels avis o amb la d’un veí amable, i t’ho pots combinar. Però en aquests moments no puc conciliar amb els meus horaris actuals, encara que durant dotze anys sí que he pogut.

“A mi m’agrada molt passejar-me pel barri vell de Sarrià, hi ha moltes botigues, cafeteries; a més, de vegades, parlo amb veïns que ja conec del barri”

Què és el que t’agrada més de Sarrià?

A mi, m’agrada molt passejar-me pel barri vell de Sarrià. Hi ha moltes botigues, cafeteries, i a més, de vegades, parlo amb veïns que ja conec del barri. No tinc l’hàbit de passejar pel parc però sí quan practico running; en aquest cas quan vaig al Parc de Cervantes. Per mi Sarrià és un barri molt agradable, molt a prop de la Diagonal i del Corte Inglés, i això m’encanta perquè és una part amb poc trànsit i sense el turisme massiu que trobes en altres llocs de Barcelona.

¿Com a veïna d’aquest barri, quines coses creus que s’haurien de millorar de manera urgent?

T’he de dir que estic molt contenta on visc; tinc petites botigues, cafeteries de tot tipus, supermercats, ferreteries, etc. El transport públic el tinc davant de la porteria de casa. Desitjo que continuï aquest “bon rotllo” que genera el barri, jo estic molt a gust.

Entrevista publicada a ‘La Fada de Sarrià i St. Gervasi‘ (abril 2017)

 

El restaurant Via Veneto, escenari del programa “el comerç i les escoles”

A la cuina del restaurant, els estudiants atenen les explicacions del gerent Pere Monje, i del xef, Sergio Humada (Juan Pablo T.-F.)

El passat 17 de gener va tenir lloc un altra edició del programa “el comerç i les escoles” al mític restaurant Via Veneto del carrer Ganduxer

La trobada va comptar, com ja és habitual, amb la presència del president de l’Associació de Veïns del Turó Park, Bartolomé Criado, i amb l’assistència d’una vintena d’alumnes de la fundació Adsis (entitat que treballa per la inclusió de joves al món laboral), i que formen part d’un programa de formació i inserció per a adolescents sense estudis d’ESO per poder accedir a un grau mig de formació professional. Aquesta vegada l’amfitrió de “el comerç i les escoles” va ser en Pere Monje, director de Via Veneto. Aquest restaurant el va fundar el seu pare, Josep Monje, amb altres socis fa tot just cinquanta anys: al 1967 i en plena època de la gauche divine barcelonina.

Al celler de Via Veneto (T.F.)

L’actual director d’aquest restaurant va començar parlant de l’equip, format per una quarantena de treballadors, repartits entre la cuina i la sala principal. A Via Veneto, la cuina és caracteritza per ser una cuina elaborada, de mercat i amb productes frescos de primera qualitat. Monje va explicar als alumnes de la fundació Adsis que qualsevol negoci és una empresa, i un exemple molt clar és un restaurant; ja que compte amb un ampli “repertori” de proveïdors que tracten de forma diària. El món de la restauració és un dels sectors més importants a Espanya i té moltes possibilitats d’inserció laboral, encara que la crisi ha afectat molt al sector però també està sent un dels primers que està percebent la recuperació: el 15% dels llocs de treball a Espanya provenen d’aquest sector. 

Durant la trobada formativa els alumnes van poder visitar diverses parts del restaurant com la sala principal, inspirat en el famós restaurant parisenc Maxim’s, on Monje va explicar les seves característiques; d’estil clàssic i elegant, amb una ambientació creada arran de detalls com els quadres que decoren l’estància i les taules generosament separades unes de les altres perquè cada client tingui un grau confortable d’intimitat. A Via Veneto la feina comença de ben d’hora; a les deu del matí  s’inicia el muntatge de la sala, es revisen les taules, la coberteria i les estovalles.

La cuina va ser una altra estança visitada: el xef, Sergio Humada, va explicar com funciona un espai d’aquestes característiques. A la cuina es treballa sota pressió ja que és el “pulmó” del restaurant, i sempre amb productes frescos; tenen proveïdors d’arreu del món i de països com Itàlia o Austràlia. A més, externament, se’ls encarrega portar la cuina de festivals musicals com el de Cap Roig, a la Costa Brava, i  han arribat a portar el menjar de celebrities com Lady Gaga. Per Humada, la cuina té una vessant creativa i també és un exemple de com portar un equip de professionals sota pressió. Cal tenir una bona aptitud per gestionar l’estrès; es a dir, autoritat sense autoritarisme. Cal remarcar que aquest establiment és el restaurant de tota Espanya que més temps porta conservant una estrella Michelin.

Demostració de com pelar una taronja (T.-F.)

La visita va continuar al celler on Monje va explicar que actualment tenen més de 20.000 ampolles de més de 2.000 varietats i on la  més antiga data de 1914. Finalment el recorregut va acabar a una sala privada, on un professional de l’equip de cambrers va fer una demostració de com pelar una taronja sense tocar-la amb les mans; tota una demostració d’art culinari.

El comerç i les escoles

“El comerç i les escoles” és un programa impulsat per la Direcció de Comerç de l’Àrea d’Empresa, Cultura i Innovació de l’Ajuntament de Barcelona i en l’actualitat compte amb 58 establiments i 99 escoles de Barcelona adherides. Aquest programa (que funciona des de fa més de déu anys) té com a objectiu afavorir el coneixement de l’entorn cultural, social i històric de Barcelona entre l’alumnat, mitjançant el comerç de barri, i alhora educar per a un consum crític i responsable.

Publicat a l’edició de febrer de 2017 de La Fada de Sarrià i St. Gervasi

 

Dr. Jaume Padrós i Selma, president del Col·legi de Metges de Barcelona

“El CoMB també és i vol ser un agent més de dinamització cultural i del coneixement del barri i de la ciutat”

El Col·legi de Metges de Barcelona es troba situat al barri de la Bonanova, en concret, al número 47 del Passeig de la Bonanova.  L’actual seu corporativa es va inaugurar ja fa uns “quants anys”, al 1968. Com a institució de referència del districte i de la ciutat de Barcelona, parlem amb el seu actual president, Jaume Padrós i Selma (Barcelona, 1959). Llicenciat en Medicina i Cirurgia (UB), és especialista en medicina familiar i comunitària i en medicina del treball. És doctor en Medicina per la UAB i màster en Gerontologia Clínica per la UAB. Actualment, exerceix com a consultor en gerontologia clínica a Mutuam i també com a responsable de salut laboral del F.C. Barcelona. Des de 2014 és el president del Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB), corporació de la qual també va ser vicepresident (2010-2014) i secretari (1994-2010).

Quina valoració fa d’aquest tres anys com a president del CoMB?

Si ens referim a nivell personal, em sento força satisfet de la feina feta per la meva Junta. Ens vam presentar amb un programa molt ambiciós que ens ha exigit el millor de tots nosaltres i crec que, a falta d’un any per a les properes eleccions, hem assolit la majoria dels objectius que ens havíem proposat.  Si la valoració l’haig de fer tenint en compte l’entorn social, econòmic i polític amb el qual hem conviscut, no puc amagar que ha estat i és molt complex i difícil. Tothom ho sap. La nostra professió, com molts altres sectors, ha patit molt, però els metges han estat a l’alçada perquè, amb el seu compromís ètic i amb molts sacrificis, han mantingut la qualitat dels serveis sanitaris del nostre país. No cal que li digui que és un gran honor representar un col·lectiu de tant nivell com el mèdic.

Com s’estructura internament un col·legi tant potent com és el de metges?

El nostre col·legi té una certa complexitat. D’una banda, ha d’oferir tot un conjunt de serveis per als metges i, de l’altra, que és la més fonamental, ha d’estructurar actuacions per vetllar pel bon exercici de la professió mèdica. Aquest darrer punt és fonamental: vetllar per la bona praxi i la competència professional. El Col·legi ha de poder donar resposta com a garant als ciutadans als quals servim i ens devem.

Quin és el dia a dia de la seva agenda de treball?

Compagino la meva feina com a metge assistencial amb l’agenda com a President, que és molt intensa i variada: des de presidir juntes de govern, comissions de treball, reunions amb els meus col·laboradors, etc., fins a participar en actes institucionals o professionals que s’organitzen a la seu col·legial, a les seus comarcals o a diferents centres sanitaris, a més de jornades i congressos.

Actualment, el CoMB col·labora amb alguna entitat del districte?

El Col·legi ha col·laborat amb diferents iniciatives del districte. Vam participar activament en el programa “Districte del Coneixement”, que va impulsar l’anterior consistori i que implicava entitats, empreses, i diferents agents per compartir i difondre temes lligats a la innovació, la tecnologia i la recerca científica. També hem col·laborat puntualment amb el Casal Espriu en la difusió mútua d’actes, etc. A banda, el CoMB és una institució que està oberta al barri, al districte i a la ciutat de Barcelona en general. A la nostra seu s’hi organitzen conferències, exposicions, etc., adreçades a un públic que va més enllà dels professionals de la medicina. Conferències sobre temes d’actualitat, on convidem persones que destaquen pel seu pensament, pel seu paper a la societat, etc. ; mostres i actes culturals, d’història de la medicina, etc. En certa manera, el CoMB també és i vol ser un agent més de dinamització cultural i del coneixement del barri i de la ciutat.

«La cobertura pública (al districte) pel que fa a centres d’atenció primària és més que correcta»

Sarrià i Sant Gervasi, són zones on hi ha una bona cobertura mèdica a nivell públic? O manquen serveis? (CAP’s, hospitals, centres mentals, etc.)

La cobertura pública pel que fa a centres d’atenció primària és més que correcta, tant des del punt de vista de centres i professionals com de la qualitat dels mateixos. Fins i tot, algun dels centres d’atenció primària del districte ha estat reconegut com a referent per al conjunt dels sistema sanitari. D’altra banda, no tinc cap percepció que m’indiqui que manquen hospitals, si tenim en compte la proximitat d’alguns d’ells al mateix districte i el mateix des del punt de vista sociosanitari. Tampoc podem oblidar la gran oferta de centres i consultes mèdiques privades, que converteixen el districte en la zona del país probablement més nodrida en aquest sentit.

Quines accions està portant, a dia d’avui, el CoMB per millorar l’assistència sanitària de la població barcelonina?

Són moltes i seria impossible enumerar-les aquí. Però, tenint en compte l’especificitat de la nostra actuació, ressaltaria els nostres documents de posició professional sobre vacunacions o sobre llistes d’espera per citar-ne uns dels més destacats.

«Tinc bons records de quan era petit i acompanyava el meu pare –que també era metge- quan anava a visitar el poeta J.V. Foix a casa seva, al carrer Setantí»

Quines tasques té previst portar a terme la junta del Col·legi en aquest últim any de mandat abans de les eleccions del 2018? Vol repetir com a candidat per a presidir el CoMB?

Estem treballant per posar en marxa un espai web dirigit als ciutadans. Un espai de relació directa entre la professió i els ciutadans. També unes propostes al voltant de la conciliació de la vida professional, personal i familiar de metges i metgesses. Sens dubte, però, el tema que ens ocupa més és la lluita contra la precarietat laboral que afecta a molts metges i metgesses joves, que són el futur de la professió. Respecte a la segona pregunta, crec que encara no és l’hora de parlar d’eleccions, falta molt. Però no li amago que em faria il·lusió revalidar la confiança dels meus companys i companyes per poder completar i intensificar les accions que hem dut a terme fins ara al servei de la professió i dels ciutadans.

Com a “veí” que treballa a la zona de la Bonanova, quines coses creu que s’haurien de millorar al barri?

El transport, sobretot. L’obertura de la línia de metro, actualment paralitzada, és molt important. Cal també repensar l’ús del cotxe particular, especialment en hores d’entrades i sortides de les moltes escoles que hi ha.

Té predilecció per algun racó de Sarrià o de Sant Gervasi que li agradi especialment per estar-hi una estona i “desconnectar”?

Potser els carrers de Sarrià, que, des de la seu col·legial hi conviden a passejar. A més, tinc bons records de quan era petit i acompanyava el meu pare –que també era metge- quan anava a visitar el poeta J.V. Foix a casa seva, al carrer Setantí.

Entrevista publicada a l’edició de febrer de 2017 de ‘La Fada de Sarrià’

 

Naohito Watanabe, nuevo cónsul general de Japón en Barcelona

“Los ciudadanos de aquí conviven de la manera más natural con los edificios artísticos e históricos que nos encontramos a pie de calle”

Naohito Watanabe (Foto: Juan Pablo T-F.)

El pasado 20 de septiembre, Naohito Watanabe fue nombrado nuevo Cónsul General de Japón en Barcelona. Watanabe ha trabajado en diferentes embajadas y consulados del continente americano como Venezuela, Uruguay y Nicaragua, además de haber sido el cónsul general adjunto de su país en Miami. 

La residencia oficial del nuevo cónsul está situada en la calle Pons i Serra, en la zona de Pedralbes, y la oficina del consulado se encuentra en la Avenida Diagonal de Barcelona; ambas situadas en el distrito de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona.

La entrevista tiene lugar en su despacho oficial de Diagonal y llama la atención que nada más entrar hay una televisión encendida donde emite, como no podía ser de otra manera, un canal japonés, además de otro detalle más bien  protocolario: ya están preparadas dos tazas de té caliente, que sin duda le agradezco al Sr. Cónsul.

Este año se cumplen tres décadas de la apertura del consulado de Japón en Barcelona.

¿Qué valoración hace de estos tres primeros meses como nuevo cónsul general del Japón en Barcelona?

La verdad es que estoy gratamente sorprendido de la gran cantidad de eventos que se realizan en Barcelona cada día. Al poco tiempo de llegar aquí, participé en un encuentro empresarial que tuvo lugar en el MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya) y después en el Salón del Manga con una enorme presencia de aficionados, alrededor de 150.000 asistentes, además de un gran número de artistas japoneses que estuvieron presentes. Estoy encontrando muchos eventos de gran calidad y envergadura, como conciertos musicales y exposiciones de arte.

En este pequeño tiempo que lleva en Barcelona, ¿qué diferencias y similitudes ha encontrado entre la gente que vive en Barcelona y la que vive en su país?

El público catalán tiene la misma sensibilidad que el público japonés; esto lo he podido constatar cuando, hace poco, asistí a un concierto de piano de un artista japonés en Barcelona. Sin embargo, la gente de aquí es más abierta que la de Japón. Aquí os expresáis más con los sentimientos, a través de las palabras y gestos, al contrario de los japoneses que se muestran muy recatados, pero ambos poseen “cálidos corazones”.

¿Cómo se estructura un consulado como el vuestro?

Nuestro consulado, que se abrió en 1987, extiende su jurisdicción sobre las comunidades autónomas de Cataluña, Comunidad Valenciana e Islas Baleares, congregando un total de 193 empresas de nuestro país, además de los más de 3.000 residentes japoneses actualmente. Hay que destacar que cada año, unos 600.000 turistas japoneses visitan Catalunya. La estructura de nuestra oficina empieza con la figura del cónsul general, en segundo lugar está la cónsul general adjunta, y finalmente están otros cónsules que llevan diferentes áreas: sección consular, sección política y económica, sección de cultura, etc.

Foto: J.P. Torrents-Faura

¿Qué  misión tiene el cónsul del Japón y  cuál es el día a día de su agenda de trabajo?

Mi trabajo se concentra en la asistencia y participación  de eventos de diversa índole con tres objetivos: proteger los intereses de los japoneses residentes en Barcelona, apoyar y expandir la promoción de las actividades comerciales japonesas en Catalunya y viceversa, y el intercambio cultural entre ambos países.

Actualmente, ¿el consulado mantiene algún tipo de colaboración con  entidades del distrito? ¿Y con el Ayuntamiento o Generalitat?

Ahora mismo tenemos una estrecha colaboración con la Generalitat, ya que hace poco que este organismo aprobó la tercera edición del “Plan Japón 2016-2019” que supone un programa marco de cooperación entre instituciones catalanas y japonesas en cuatro ámbitos: economía, turismo, educación y cultura. Como ejemplos de esta cooperación podemos encontrar la promoción de la inversión de empresas catalanas en Japón, los intercambios entre universidades catalanas y japonesas y la promoción de la interpretación de la literatura catalana y del idioma japonés. También colaboramos con Casa Àsia en eventos culturales. Por otro lado, estamos impulsando un vuelo directo entre Barcelona y Tokio como un objetivo. En 2018 celebraremos el 150º aniversario del establecimiento de relaciones diplomáticas entre Japón y España. Será otra gran oportunidad para hacer que la relación sea más sólida y profunda; ya estamos preparando muchos eventos para esta conmemoración.

«En 2018 celebraremos el 150º aniversario del establecimiento de relaciones diplomáticas entre Japón y España»

Los empresarios nipones, ¿invierten más que nunca en Barcelona? ¿Cree que es una ciudad que se ha puesto de moda a nivel mundial?

Catalunya tiene una fuerte tradición industrial, la primera de España. Además de las Olimpiadas de 1992, que dieron un empuje económico para Barcelona vital, convirtiéndola en una ciudad abierta al mediterráneo, a Europa y a América Latina. Por otro lado, tiene una situación muy estratégica: aquí se concentra mucho capital e innovación y la gente es muy trabajadora. Razones como estas son las que motivan al empresariado japonés para venir e invertir aquí.

En este breve período que lleva en  Barcelona, ¿Qué le parece la ciudad? ¿Y el distrito de Sarrià-Sant Gervasi?

Hace treinta años trabajaba en la embajada de Japón en Madrid y, alguna vez, estuve en Barcelona, y sin duda ha cambiado extraordinariamente; actualmente es una ciudad más dinámica, alegre, y sobre todo más “chic”. En Japón tenemos una gran admiración por los edificios modernistas como la Pedrera, la Casa Batlló y la Sagrada Familia, sin olvidar el Templo del Tibidado. Respecto a Sarrià-Sant Gervasi me gusta, especialmente, la plaza de Sarrià, pequeña y con un buen ambiente donde puedes encontrar diversos restaurantes, el típico mercadillo de los fines de semana, y viendo las diversas tiendas de la zona mientras paseas tranquilamente. Lo bueno de Barcelona, y en especial de la zona que más conozco, Sarrià, es que los ciudadanos de aquí “conviven” de la manera más natural con los edificios artísticos e históricos que nos encontramos a pie de calle; construcciones de estilo gótico o modernista. Vas por la calle y puedes disfrutar de edificios históricos a pie de calle, junto con la “atmósfera” del ambiente que se respira, cosa que en Japón es diferente porque el arte y la belleza arquitectónica se contemplan, principalmente, dentro de los museos.

Entrevista publicada en La Fada de Sarrià

 

Nova edició del programa “el comerç i les escoles” al Turó Parc

Foto de grup (Juan Pablo T.-F.)

La jornada  va comptar amb la presència del president de l’Associació de Veïns del Turó Parc, Bartolomé Criado

 

El passat 15 de novembre va tenir lloc una nova edició, al barri del Turó Parc, del programa “el comerç i les escoles” creat des de l’Ajuntament de Barcelona i que va comptar amb el recolzament  de l’Associació de Veïns i Comerciants del Turó Parc.

Aquesta vegada, la jornada va tenir lloc al supermercat del Grup Bon Preu situat al carrer Borí Fontestà, i l’escola convidada va ser la “Joan Pelegrí”, del barri de Sants de Barcelona, integrada per un grup d’uns trenta alumnes que al voltant d’una hora i mitja van fer una visita guiada pel supermercat a càrrec de Cristina Garcia, del departament de marketing i comunicació de Bon Preu, i de la Sra. Neus, gerent de l’establiment.

Durant el recorregut pel supermercat, Cristina Garcia va explicar l’estructura de l’empresa que compte amb molts perfils diferents de professionals, per donar resposta i gestionar les diferents àrees del negoci perquè el client trobi el producte a la botiga i pugui comprar-lo amb la millor relació qualitat-preu.

Per altra banda, la tècnica de comunicació del Grup Bon Preu va explicar, durant tot el recorregut, diversos aspectes que integren el supermercat i les possibilitats laborals que hi ha dintre de l’empresa. Als serveis centrals és on es troben diverses àrees com el departament d’administració i finances que té com a objectiu la planificació, execució i seguiment de les accions de manteniment i conservació que tinguin a veure amb les instal·lacions i equips de treball de l’Empresa. També hi trobem el departament de comunicació i màrqueting on l’objectiu és coordinar les estratègies de publicitat, posicionament i identitat de les ensenyes comercials i el producte.

El departament de compres té com a tasca fer la compra i aprovisionament de tots els productes d’alimentació i no-alimentació que es poden trobar a la venda en els establiments comercials de la cadena. El departament d’expansió té
la finalitat de coordinar les estratègies i accions necessàries per tal d’afavorir i assegurar el creixement de l’empresa, en especial en tot allò que té a veure amb la recerca de nous locals, prospecció de noves possibilitats de negoci i la gestió de béns i immobles del Grup.

L’àrea de logística té com a objectiu la coordinació de tot el procés que comença amb la compra de producte al proveïdor i acaba amb el lliurament del mateix als nostres Punts de Venda, i el de Persones vetlla per la correcta planificació i selecció del personal, així com la capacitació i desenvolupament de les persones treballadores. Des d’aquest departament, es gestiona tot allò referent a compensacions i política laboral, així com la prevenció de riscos laborals i el foment de la seguretat en el lloc de treball.

Els alumnes reben les explicacions de la dependenta de la secció de peixateria (Juan Pablo T.F.)

Respecte a la visita en sí, aquesta es va realitzar d’acord amb els criteris de compra intel·ligent, començant pel magatzem i secció de secs i acabant pels frescos. Al magatzem es va explicar com arriben els diferents tipus de productes, amb quina freqüència i com s’emmagatzemen per garantir-ne la conservació. A la línia de caixes, es va fer una breu explicació de com funciona el cobrament dels productes i quina informació es proporciona al tiquet de compra.

Per altra costat, la gerent del supermercat va explicar les seves tasques com a responsable del centre, com són el dirigir i controlar la botiga perquè to funcioni correctament i transmetre qualsevol suggeriment o necessitat que li comuniqui el client per fer-ho arribar a serveis centrals.

Actualment el programa “el comerç i escoles”, que va començar a l’any 2006, compte amb 58 establiments i 99 escoles de Barcelona adherides.

Crònica publicada a La Fada de Sarrià

 

Conferència-col·loqui sobre comunicació empresarial a Tarragona

La conferència-col·loqui va comptar, com a ponents, amb el dircom de Repsol a Tarragona, Josep Bertran, i amb el periodista i CEO de l’agència JPC comunicación, Juan Pablo Torrents-Faura

El passat dilluns dia 7 va tenir lloc, a la seu de Tarragona del Col·legi de Periodistes de Catalunya, una conferència-col·loqui sobre comunicació corporativa amb el títol “Departament de comunicació (d’una empresa) versus agència de comunicació”, a càrrec de Josep Bertran, responsable de Comunicació i Relacions Externes de Repsol a Tarragona, i de Juan Pablo Torrents-Faura, periodista i CEO de l’agència de comunicació i relacions corporatives, JPC comunicación.

Durant més d’un hora, els ponents van tractar i debatre el paper d’un departament de comunicació en una empresa, i de la tasca “externa” d’una agència contractada per una empresa, abordant similituds, diferències, sinergies i casos pràctics, entre d’altres.

En el transcurs de la conferència, els assistents, a mode de col·loqui, van poder intervenir amb preguntes o qüestions relacionades amb els temes plantejats pels ponents. Es van debatre aspectes com la confiança entre client i agència de comunicació; un valor clau perquè una empresa confiï en una agència perquè li porti l’àrea de comunicació externa o la seva imatge corporativa.

 

El valor de la comunicación interna en la empresa

Fuente: socialshared.net

Cuando tratamos de comunicación interna, ¿de qué estamos hablando? Y sobre todo, ¿para qué sirve? Posiblemente entendamos lo que es la comunicación externa en una start-up o en una institución pública o privada, pero cuando hablamos de interna, el concepto quizás sea algo menos definido, más difuso. Según marketing-xxi.com, “La comunicación interna es la comunicación dirigida al cliente interno, es decir, al trabajador”.

Podemos comprobar su importancia en la existencia de los premios que llevan el nombre de “Premios a las Mejores Prácticas en Comunicación Interna” convocados cada año por el Observatorio de Comunicación Interna.

Esta herramienta debe ser transversal para que sea  efectiva; tanto para una empresa de cincuenta trabajadores como para grandes multinacionales.

Y ¿quién debe gestionar la comunicación interna en la empresa?, ¿un técnico de comunicación o un técnico en recursos humanos? Más que una titulación, lo que debe prevalecer son las aptitudes del responsable de esta área: humildad, discreción y, sobretodo empatía con cualquier miembro de la compañía, virtud que requiere mucha paciencia y psicología.

«más que una titulación, lo que debe prevalecer son las aptitudes del responsable de esta área»

Pero ¿para qué le puede servir un responsable o un departamento de comunicación interna a una compañía o a un empresario? Sin ir más lejos, para mejorar el funcionamiento interno y el clima de trabajo con diferentes acciones como encuestas internas a los trabajadores de la empresa sobre el grado satisfacción en su puesto de trabajo, acciones para evitar la rumorología, es decir, aquella información “no oficial” que circula entre los empleados (y que en muchos casos es tóxica), con la redacción y el envío a toda la plantilla de comunicados o avisos oficiales de forma periódica, y estableciendo sinergias y puentes de comunicación entre los distintos departamentos o áreas de la empresa.

 Y ¿cómo lo ejecutamos? Trazando un plan interno de comunicación: con una justificación, unos objetivos, una serie de acciones y un calendario, detectando de esta manera las debilidades y las fortalezas de la entidad. Así evitamos duplicaciones del trabajo entre distintos departamentos y la directiva de la empresa se ahorra tiempo y dinero. Pero sobretodo repercute en una mayor implicación del trabajador dentro de la compañía y mejora notablemente el ambiente laboral.

Artículo publicado en la edición impresa del periódico Expansión (edición Catalunya) con el título ‘Comunicación interna’.

El tràgic final de l’alcalde de Barcelona, Joaquim Viola

Aquí teniu la meva intervenció en el minireportatge emès per primera vegada al programa de Barcelona Televisió «Va passar aquí», el 3 d’octubre de 2016, (i durant el 2017 emès també dues vegades més), sobre el tràgic final de Joaquim Viola i Sauret, alcalde de Barcelona de 1975 a 1976 i assasinat el gener del 1978 juntament amb la seva esposa, Montserrat Tarragona Corbella, per un grup d’encaputxats.

Enllaç directe: https://beteve.cat/va-passar-aqui/va-passar-aqui-el-tragic-final-de-lalcalde-viola/?utm_medium=social&utm_source=twitter&utm_campaign=beteve

Comunicación corporativa (¿Por qué invertir?)

Desde que empezó la crisis en España, hace ya siete u ocho años, es sabido que muchas empresas han recortado o han suprimido directamente su presupuesto en publicidad, márketing y, en muchos casos, en comunicación corporativa.

En Catalunya, entidades como la Asociación de Directivos de Comunicación o el Col·legi de Periodistes de Catalunya, llevan tiempo defendiendo la necesidad de tener a un profesional o a un equipo de profesionales que dirijan la comunicación de una empresa, ya sea externa o internamente. Las consecuencias de no contar con este tipo de profesionales quizás no se notan a medio plazo, pero un buen gestor de comunicación puede ahorrarle a un empresario muchos quebraderos de cabeza ante situaciones inesperadas o no deseadas, como la pérdida de clientes o la disminución de facturación. Un caso claro lo hemos visto recientemente con la marca embotelladora de agua para oficinas Edén donde, seguramente, el departamento de comunicación de la empresa ha tenido que trabajar duro para paliar los efectos del caso del manantial contaminado de Font d’Arinsal, en Andorra.

«un buen gestor de comunicación puede ahorrarle a un empresario muchos quebraderos de cabeza»

Las empresas deben entender porqué es necesario invertir en comunicación. Un gestor de comunicación para una empresa puede mejorar o aumentar su imagen y visibilidad, tanto a nivel offline como online: ¿cómo? Para empezar, gestionando la relación de la empresa o institución con los medios de comunicación, a través de notas o comunicados de prensa, planificando con antelación una estrategia de comunicación de crisis cuando la marca esté teniendo un eco mediático negativo, confeccionando un dossier de prensa para periodistas especializados que quieran más información específica de la entidad, o también gestionando entrevistas y artículos en medios, para dar a conocer a directivos o trabajadores de la compañía. Hoy casi nadie duda que la gestión y reputación online de una compañía en la redes sociales no es clave, sino fundamental. Una mala reputación online puede ser demoledora en muy poco tiempo si no se dispone de un community manager que vele por la imagen en internet.

El empresario, desde el pequeño emprendedor, pasando por las pymes, hasta el family office, debe ser consciente del valor que un gestor o profesional de la comunicación puede aportar a su negocio.

Artículo de opinión publicado en la edición impresa del periódico Expansión (edición Catalunya) con el título «Comunicación corporativa».

Periodisme d’alta muntanya

Redacció de la revista Pànxing a Puigcerdà. Al fons, muntanyes nevades de la Cerdanya. (Foto Pànxing)

El Pirineu català és una de les àrees menys poblades de Catalunya i amb menys presència de mitjans de comunicació. Però, com és el periodisme que es fa a més de 1.000 metres d’altitud? Com és el dia a dia d’un mitjà de comunicació situat entre valls i muntanyes?

“Un dels problemes del Pirineu és la manca d’un espai comunicatiu propi”, explica Marcel·lí Pascual, director d’Edicions Salòria, que publica la revista Viure als Pirineus, fundada al 2002. A més, afegeix Pascual, “la comunicació transversal al Pirineu és pràcticament inexistent”. El dia a dia d’aquesta revista, però, ha canviat des del moment en què es va impulsar la versió digital (www.viurealspirineus.cat). El portal primer servia per reforçar la marca i potenciar la capçalera. Ara, però, ja és al revés; treballen intensament en el diari digital mentre que la revista, de periodicitat mensual, ha passat a tenir un paper més secundari amb només dues persones en plantilla i amb una àmplia xarxa de col·laboradors.

Marcel·lí Pascual (Foto: M. Pascual)

Respecte al tipus d’informació que es prioritza a la hora de publicar, sempre els ha agradat la informació que fa referència a l’agricultura i a la artesania alimentària, però sense deixar de tractar tots els temes. Respecte a la comparativa entre el periodisme que es realitza a alta muntanya i el que es fa a Barcelona, Pascual admet que les diferències són evidents. “A Barcelona tot és més impersonal i més dinàmic. Aquí dalt el ritme és més reposat i el periodisme és més proper”, explica.

Vocació territorial

Pirineus TV, que emet des de mitjans de 2003, és una televisió que abasta totes les comarques del Pirineu català. L’Òscar Martín, director d’informatius, explica com aquest mitjà es va fundar per omplir un buit dins la comunicació local, concretament en l’oferta audiovisual, d’aquesta zona. Cap de les comarques que cobreix aquesta emissora disposava (ni disposa encara) de televisió local, el que implica que aquest territori gairebé no aparegui mai als informatius de les televisions catalanes o espanyoles, més enllà d’algun accident greu o d’importants nevades. Estem parlant d’una televisió local amb la delegació central a la Seu d’Urgell però amb un format descentralitzat ja que també compta amb delegacions a Andorra, Puigcerdà i Tremp. Aquesta cadena prioritza els continguts locals per davant de qualsevol altra tipus de contingut.

Tal i com apunta Martín, “la gent ens sintonitza per veure el que passa a prop de casa i que els pot afectar”. Respecte a les diferències més importants amb el periodisme que es fa a Barcelona, el cap d’informatius ho té clar: “a l’alta muntanya en moltes ocasions hem d’anar a la recerca de la informació o d’un fet “noticiable”…La nostra feina es centra en recórrer el territori”.

Una periodista de Pirineus TV. Foto: Pirineus TV

Informació pels que “vénen de fora”

El 1995 naixia la revista Pànxing de la Cerdanya, i més endavant es va editar Pànxing Pirineus. L’staff de totes dues capçaleres està format per un equip de dissenyadors, redactors, periodistes, fotògrafs, il·lustradors, comercials, administració i direcció. Un equip que compagina les tres capçaleres mensuals (Pànxing Cerdanya, Pànxing Berguedà i Pànxing Maresme) amb el Pànxing Pirineus. Segons la directora d’aquestes publicacions, Gemma Pàmies, el contingut d’aquestes revistes està molt determinat pel que busquen els de fora d’aquest territori. “La línia editorial de Pànxing és la del turisme, la cultura i l’oci i prioritzem sobretot els productes turístics de proximitat, on incloem continguts d’alta muntanya en pràcticament totes les edicions”, afirma.

Una ràdio al centre del Pirineu

Una altra mitjà de comunicació dins aquest microcosmos rodejat de muntanyes és Ràdio Seu, la ràdio de la Seu d’Urgell, que va iniciar la seva programació al 1985. La seva directora, Marta Pujantell, nascuda a la pròpia Seu, comenta el factor personal de la seva tasca professional. “El meu lligam amb l’emissora sempre ha anat més enllà d’una simple feina remunerada. Crec que és evident que treballar en un mitjà petit requereix una dedicació i un compromís personal elevat”, afirma. Aquesta emissora comarcal compta amb un finançament mixt. Per una part disposen d’una partida pressupostària de l’Ajuntament de la Seu i, per l’altra, amb la publicitat que genera la mateixa ràdio.

L’emissora s’ha convertit en una font informativa de referència a la Seu i l’Alt Urgell, i nombrosos mitjans andorrans aprofiten de forma acordada -citant-los- les notícies que generen, “encara que aquesta relació no és la mateixa amb els mitjans francesos, ja que es troben més lluny”. Els informatius són l’eix que vertebra la graella de la programació. Els butlletins de notícies s’elaboren amb informacions de la Seu, la comarca o la resta de l’Alt Pirineu i Aran. Una manera de mantenir informats els oients i seguidors d’allò que passa a la zona. “Qualsevol notícia vinculada al territori té cabuda en els butlletins…Molta informació ens arriba de forma directa de l’administració, institucions, entitats o particulars” conclou Pujantell.

Producció artesanal

Un càmera de Pirineus TV durant la retransmissió d’un partit (Foto: Pirineus TV)

A la manca d’un espai comunicatiu propi en aquesta part del territori català cal sumar-hi una relació inexistent amb els mitjans de comunicació dels països veïns. En els quatre mitjans de comunicació citats, la relació amb els mitjans francesos és inexistent. I tan sols Pirineus TV i Ràdio Seu mantenen una connexió amb el principat d’Andorra. El que queda clar, però, és que la informació elaborada a mil metres d’altitud, en un entorn ben diferent del que es pot trobar a la gran ciutat, es fa d’una manera més propera i artesanal  que a Barcelona, tenint molta cura de l’oient, espectador o lector que habita a qualsevol indret del Pirineu.

Reportatge publicat a Report.cat

Amb quins criteris publica un periodista de la Catalunya Central?

Posant com exemple un esdeveniment organitzat per l’agència d’emprenedoria Creacció, a Manresa, es planteja la qüestió a dos periodistes locals

l’acte de Creacció a Manresa, el passat mes de novembre

Desena edició de l’Àgora d’opinió (el passat mes de novembre), organitzada per Creacció, una agència d’emprenedoria d’Osona i impulsada per diverses entitats com la Universitat de Vic. L’acte té lloc a Manresa amb una seixantena d’assistents. La directora de Recursos Humans d’Affinity Petcare, Teresa Niubó, és la ponent convidada i parla de “La transformació digital a l’empresa: el cas d’Affinity Petcare”.

Em trobo assegut a la taula de premsa amb altres periodistes de mitjans locals i els hi pregunto amb quins criteris assisteixen a una convocatòria de premsa com aquesta i quines premisses tenen per publicar una notícia a partir d’un acte al qual estant presents com és aquest.

Criteris per assistir a una convocatòria de premsa

Un dels “components” de la taula de premsa és en Pere Fontanals, director del digital Manresainfo.cat. Fontanals comenta que “com que som un mitjà petit, de només tres treballadors estables, generalment el que mana és la disponibilitat i coincidència amb altres actes. Procurem tenir una informació diversa i per això davant de coincidències intentem prioritzar temàtiques que no siguin repetitives. Si avui cobrim un acte sobre matèria empresarial, demà intentarem que sigui de temàtica social o cultural, per exemple”.

Pere Fontanals. Foto: Adrià Costa

Quan li pregunto si la conferència de la Teresa Niubó li ha semblat propaganda de l’empresa o realment aporta informació interessant pel lector del seu mitjà, afirma que “ni una cosa ni l’altra. La conferència no va entrar al detall del funcionament diari del seu departament”.

Respecte a si els periodistes de mitjans locals o comarcals, respecte a mitjans més grans, son més propicis a publicar notícies a partir convocatòries de premsa o notes de premsa, Fontanals afirma que no depèn tant de quin sigui l’àmbit de cobertura de les notícies sinó de la capacitat de treball que tinguis: “Un mitjà petit com el nostre ha d’equilibrar molt les “forces”.” “…No hi ha res pitjor que una roda de premsa en que, al final, cap periodista no pregunta”.

Per altra banda parlo, a la mateixa taula de premsa, amb el Carles Blaya, cap d’economia del diari de la Catalunya central, Regió 7. En Carles m’explica que no hi ha un únic criteri per definir quin acte o activitat ha de ser cobert presencialment per un redactor del diari: “Hi ha esdeveniments que no necessiten gaire debat sobre si han de ser coberts o no: són notícia per la seva novetat o per la transcendència que tenen en la població i, més concretament, en el públic lector de Regió7”.

Carles Blaya

Referint-se a la conferenciant Blaya comenta que, en línies generals, ha respost al que es podia esperar a l’avançada d’un dinar-col·loqui com aquest: una especialista en el seu sector que explica la seva experiència sobre una qüestió que, previsiblement, podria ser aprofitada per empresaris locals per potenciar la seva empresa. Amb tot, normalment aquesta mena d’activitats (que han anat proliferant en els darrers anys) tenen un impacte menor del que un pot esperar a l’inici. “Quan l’explicació del conferenciant es basa en excés en la pròpia història i en el seu context personal i no inclou un argumentari general (que ha d’estar treballat i ha de ser entenedor, engrescador i enriquidor) que pugui ser aprofitat pels assistents considero que la conferència-col·loqui no és tot el profitosa que hauria pogut ser”.

“No hi ha més notícies d’unes que d’altres”

Respecte amb quins criteris publica aquest diari, Blaya explica que van associats al que ja ha explicat abans, i sempre depèn la publicació final en l’edició en paper (que té un espai finit) al fet que no hi hagi alguna notícia de darrera hora que n’ajorni la publicació.

Preguntant-li de si els periodistes de mitjans locals o comarcals, respecte a mitjans més grans, son més propicis a publicar notícies a partir d’assistir a convocatòries de premsa o a les notes de premsa que reben,  el cap d’economia de Regió7 afirma que publiquen tant informacions que arriben en format de nota de premsa com aquelles que es treballen en assistir a una convocatòria de premsa. “No hi ha més notícies d’unes que d’altres”.

Blaya conclou que per norma general, si es convoca una roda de premsa és perquè el convocant entén que ho mereix i que cal alguna cosa més que enviar una simple nota de premsa. Per això, “quan es convoquen rodes de premsa s’hi acostuma a anar perquè se sobreentén (insisteix: de vegades no és així) que el que es vol comunicar és realment important per al convocant”.

Amb aquestes afirmacions de dos grans professionals del periodisme local, en aquest cas de la Catalunya central, ens podem fer una idea de com actuen els periodistes, alhora de publicar un fet o esdeveniment al seu mitjà de comunicació.

Article publicat a Revista Catalunya Central

Los búnkers inéditos de la Cerdanya

Un joven catalán de tan sólo 18 años ha identificado cerca de 250 búnkers situados en el pirineo catalán construidos durante y después de la Guerra Civil Española, de los cuáles cerca de 40 nunca han sido catalogados.

Búnker situado en el Pic de l’Àliga. Municipio de Prullans, Cerdanya. Foto: Marc Morralla

Marc Morralla Secases tiene sólo 18 años pero ya apunta maneras. Nacido en Alp, en la comarca catalana de la Cerdanya, acaba de empezar  la  carrera de Ciencias Ambientales en la Universidad de Barcelona. Antes de entrar en la universidad, ya ha llevado a cabo un trabajo de investigación que le ha valido matrícula de honor en el trabajo de investigación que todo alumno de segundo bachillerato debe realizar para poder aprobar el curso. En su caso, ha estado durante meses investigando, analizando y recopilando información de los búnkers que se construyeron después de la Guerra Civil en las comarcas pirenaicas de la Cerdanya (donde se encuentran la gran mayoría), l’Alt Urgell y Ripollès y que son fronterizas con Francia. Siempre ha sido y es un apasionado de la historia: “La historia que siempre me ha gustado más ha sido la de mi tierra, la de Cataluña, pero sobre todo la de mi comarca, la Cerdanya. Los períodos que me gustan más son los que corresponden a la Guerra Civil y a la época franquista…Motivo por lo cual he realizado este trabajo”. Otro de los motivos por lo que se ha decantado para realizar este trabajo ha sido su afición por recorrer y visitar las montañas de la comarca donde vive desde pequeño.

Estructura básica de un búnker construido en el aeródromo de la Cerdanya

Tipos y estructura

En la Cerdanya encontramos tres tipos de búnkers construidos en tres etapas: Unos, construidos a partir de 1936 a causa de la guerra civil que tuvo  lugar en España entre 1936 y 1939, y que fueron construidos por el bando republicano a causa de la construcción del aeródromo de la Cerdanya. Estos búnkers no tenían la finalidad de atacar, sino de defender, por este motivo había ametralladoras antiaéreas en otros puntos próximos. En segundo lugar, unos construidos entre 1939 y 1940, construidos por el ejército español y que fueron la antesala de la denominada “Línea P”.

Búnker situado en la Molina. Foto: Marc Morralla

Finalmente está la Línea P (organización defensiva de los Pirineos), que fue construida desde Hendaya hasta el Cabo de Creus entre 1944 y  los inicios de la década de los 50. Pero no fue levantada por prisioneros republicanos sino por militares españoles, ya que se trataba de un secreto de Estado y fueron construidos con una misma finalidad: Para ser protegidos y atacar.

Plan de trabajo

El plan de trabajo de Marc  ha consistido en encontrar el mayor número de búnkers en verano, ya que en la Cerdanya en invierno es imposible buscarlos a causa del frío que hace y la nieve que hay. Esta tarea no fue fácil, ya que solo disponía de pocos mapas, y antiguos, causa que dificultó mucho la búsqueda de búnkers y el calendario lo tenía muy marcado, ya que en menos de un año tenía que tener finalizado el trabajo. Además, es muy difícil definir una estructura general de cada uno de los búnkers porque todos ellos tienen cosas peculiares pero sí que es verdad que tienen semblanzas. Los búnkers construidos en el aeródromo de la Cerdanya son los que tiene la forma parecida entre ellos, en forma de “ziga-zaga”, y  es donde se han utilizado un contenido de cemento menor, ya que sus paredes son muy finas en comparación con los de la línea P. Estos fueron construidos entre los año 1939 y 1940 y tienen una construcción mucho más destacada respecto a los anteriores: Paredes con mayor grosor de cemento y más grandes. Además, de que albergan una sala principal y una más pequeña destinada a armamento.

En la línea P encontramos diversas obras construidas:

• Nidos ametralladora y para fusil ametrallador: Los nidos ametralladores son las obras más comunes dentro de la línea P. Consistían en construcciones simples.
• Obras para cañón contra carro y cañón de infantería.
• Observatorios.
• Refugio de personal: Diferentes galerías no muy grandes. Cada una de ellas estaba destinada a acoger entorno a unas cuarenta personas y también se podían utilizar como almacén para víveres. En último lugar, podemos citar las que son obras a «cielo abierto».

Marc comenta que “en los búnkers no he encontrado nada de valor, ya que ninguno de ellos fue armado, y se dejaron perder después de su construcción. En ellos sólo he encontrado alguna inscripción hecha por militares, eso no sé si es una reliquia pero a mí me sirve”. Sin embargo, desde ya hace unos meses, ya ha empezado a investigar también en la comarca pirenaica del Ripollès; Y en concreto en el pueblo de Toses y sus núcleos de Fornells de la Muntanya y Nevà. De momento, ya ha localizado una cincuentena de búnkers no catalogados.

Marc Morralla Secases

Reportaje publicado en la revista D&M (detección y monedas)

Com funciona la comunicació d’un gran hospital?

Foto: José Luis Gómez Galarzo

L’hospital Vall d’Hebron, ubicat al districte d’Horta-Guinardó de Barcelona i amb quasi 7.000 treballadors, s’ha convertit en un referent en comunicació externa i gestió de situacions de crisi a nivell estatal

L’hospital–que a l’octubre celebrarà el seu seixantè aniversari– va ser dels primers en disposar d’una unitat de comunicació de tot l’estat espanyol. Fa uns trenta anys es va crear com una Unitat de Relacions Públiques, ja que l’Hospital començava a despuntar en molts àmbits i necessitava una unitat específica per canalitzar tant les demandes que hi havia per part de la premsa com la organització d’actes institucionals dins del centre.

Com funciona?

Bianca Pont, directora de comunicació de l’hospital explica que el departament de comunicació està format per sis persones i està dividit per tres àrees (premsa, entorn web i xarxes socials; disseny, publicacions i imatge corporativa; comunicació interna, i relacions institucionals). Considera que són poques persones pel volum que mou l’Hospital però que han aconseguit un equip professionalitzat i multidisciplinari, de tal forma que si les circumstàncies ho requereixen, tothom pot fer de tot al departament. Només durant l’any 2014 es van enviar 50 notes de premsa, van rebre més de 1.200 peticions de premsa i van generar més de 15.000 impactes als mitjans de comunicació. També van publicar més de 1.500 notícies entre web i intranet, i van realitzar 114 publicacions, coordinant més de 600 cursos, congressos i actes institucionals. Pont, que està vinculada a Vall d’Hebron des de 2009, afirma que el seu departament, actualment, té l’avantatge que depèn directament de la Gerència de l’Hospital i està integrada tant al comitè executiu com al comitè de direcció, on es prenen les decisions estratègiques de la institució, i això afavoreix la feina diària del seu equip, ja que la comunicació és una eina estratègica, tot i que no sempre se li reconeix aquest valor.

Bianca Pont, dircom de l’hospital. Foto: José Luis Gómez Galarzo

El dia i a dia en el departament de comunicació

“És un dia a dia molt intens i complicat. Amb els companys del departament comentem que la nostra rutina, moltes vegades, sembla extreta d’una pel·lícula dels ‘Germans Marx’!” afirma Pont. El motiu és que, tot i que es té una planificació establerta a setmanes vista, cada dia hi ha alguna cosa que ho altera i t’has d’adaptar ràpidament a les circumstàncies i reorientar la planificació que havies fet. Un exemple? Recentment amb el cas del nen de 28 dies que va ingressar per presumptes maltractaments dels seus pares. Aquell dia el departament havia enviat una nota de premsa embargada d’un estudi que es publicava a una prestigiosa revista científica, i estaven atenent peticions sobre els efectes de l’onada de calor i estàven immersos en la organització d’una inauguració d’unes noves instal·lacions a la que havien d’assistir nombroses autoritats pocs dies després…En aquest context, la pressió fa que només et puguis dedicar a gestionar aquesta situació i les altres passen momentàniament a un segon terme.

El “protocol” a seguir davant d’una comunicació de crisi

La dircom de Vall d’Hebron explica que “és difícil generalitzar perquè cada cas és un món i requereix un anàlisi particular, però quan tenim alguna informació negativa relacionada amb l’Hospital sempre mirem de què es tracta i intentem donar una resposta per deixar palesa la nostra versió dels fets. En aquest sentit, sempre busquem la màxima transparència ja que creiem que si s’ha produït algun error, s’ha de reconèixer i se n’han d’explicar els motius; i si no és així, cal que també es doni a conèixer perquè està afectant la imatge de la institució”. En comunicació de crisi, són un equip proactiu per detectar possibles ‘escenaris’ de crisi i anticipar-se.

Casos concrets? problemes al Servei d’Urgències Generals i la mort del nen amb diftèria. En el primer cas es tractava d’un problema intern amb un col·lectiu d’aquest servei que reclamava una sèrie de millores a les Urgències que va transcendir a la premsa i que va generar durant molts mesos un debat públic al voltant, que va danyar molt la imatge de la Vall d’Hebron.

El segon cas, es tracta d’una situació de crisi generada per un factor extern a l’Hospital però que ens acaba convertint en actor principal; el primer cas de diftèria diagnosticat en 30 anys a l’Estat. Durant el temps que el pacient va estar ingressat l’equip de comunicació va establir un protocol de crisi per a poder donar resposta a les demandes tant dels mitjans com de les institucions.

Respecte als plans de futur del departament, Pont comenta que “estem treballant en el 60 aniversari de l’Hospital”. El 5 d’octubre d’aquest any el centre farà 60 anys i durant tot un any es portaran a terme diferents accions per, “d’una banda, donar molta visibilitat a l’Hospital a la societat, i, de l’altra, fer un reconeixement als professionals de la institució que hem hagut de passar anys complicats”.

En la part més interna del departament, de cara als propers mesos té previst fer un anàlisi de l’estructura i créixer per poder donar resposta a totes les demandes.

Una de les famoses «torres» de l’hospital. Foto: José Luis Gómez Galarzo

 

Reportatge  publicat a Report.cat

 

El bosque privado de Bertrán, un lugar único en el corazón del Putxet

Vista del palacete Bertrán, lado posterior a la fachada principal. (© Juan Pablo Torrents-Faura)

“El bosque de Bertrán” constituye uno de los espacios privados más antiguos y mejor conservados de la ciudad de Barcelona

Todo empieza en 1861 cuando Felipe Bertrán Amat (historiador y político barcelonés) se instala en el barrio del Putxet, que se encuentra situado actualmente en el distrito de Sarrià–Sant Gervasi, abriendo calles dentro del barrio y al mismo tiempo, se hace construir su residencia particular que se erige como un palacete. Todavía hoy, pervive tal y como se edificó y nos recuerda a una típica villa italiana. Con José Bertrán Musitu, hijo de Felipe Bertrán Amat, es cuando la familia Bertrán comienza a ser relevante ya a principios del  siglo XX. Bertrán y Musitu (1875-1957) abogado y político, fue uno de los fundadores de la Lliga Regionalista de Francesc Cambó y también ministro de justicia del Gobierno de Sánchez Guerra en  1922.

Parte del bosque de Bertrán. Al fondo, torre de la familia Peró (© J. P. T. F.)

En la actualidad, todo el bosque está formado per seis casas o torres destacando obviamente el palacete donde reside actualmente una pequeña parte de la familia Bertrán. Las otras fincas fueron habitadas tiempo atrás por familias como los Zobel, los Olano, los Hartmann,  los Schönhöfer, los Viladomiu y hasta hace no mucho, por los Sanchís. Cabe destacar que en la finca donde vive actualmente la familia Peró, situada en la parte más alta del bosque, se rodó una escena del film de Woody Allen, Vicky, Cristina Barcelona. El bosque tiene tres entradas: una en la calle Musitu, otra en la calle Roca i Batlle, y la calle Putxet que limita con la Ronda del General Mitre.

En 1962, el arquitecto Nicolau Rubió i Tudurí diseñó (dentro de la finca de la familia Bertrán y que ocupa gran parte del bosque privado) unos jardines de estilo romántico e isabelino que fueron encargados por Felipe Bertrán y Güell (hijo de José Bertrán y Musitu).

El jardín y el Palacete de la familia Bertrán

Llegando por la entrada de la calle Putxet subimos un camino que nos conduce al jardín particular donde nos encontramos con palmeras, enormes oliveros de origen ibicenco, robles, camelias y buganvilias, además de un pequeño torrente de agua natural, situado al otro lado del palacete, que desemboca en un diminuto lago natural. Este palacete de inspiración italiana, se compone de cuatro plantas y debajo «atesora» un porche (en cuyo interior se halla una capilla) donde encontramos tres esculturas neoclásicas situadas delante de un estanque. 

El palacete tiene una piscina situada en la terraza de la segunda planta, y en la fachada principal llama la atención una cuerda metálica con una campanilla para llamar a la puerta. En frente, (como ya he citado antes) nos encontramos con un torrente donde brota agua natural potable del Putxet desembocando en un pequeño lago que da lugar a unas cuevas. Estas cuevas tienen dos entradas: una al lado del pequeño lago y la otra, es una entrada excavada en una cantera de piedra y que se accede a través de un túnel. Estas cuevas fueron durante la guerra civil un refugio antiaéreo y actualmente acogen unas bodegas de vino. Por otro lado y con un poco de suerte, se pueden ver mientras se pasea por el bosque, algunos animales como ardillas y pájaros. En definitiva, un placer para los sentidos y una buena oportunidad para descubrir unos espacios de elevado valor estético y ambiental.

Escultura neoclásica situada dentro del porche y en frente del estanque (© J. P. T-F.)

Escultura situada dentro del porche y en frente del estanque. ( © J. P. T.-F.)

Interior de la gruta con vista a la entrada principal del Palacete. A la izquierda, el torrente de agua (Santi Devroyé)

De los años 40 hasta la actualidad

Peter Schönhöfer, que actualmente vive al lado del bosque privado, explica que  su familia (que es de origen austriaco) se instaló en una de las torres que había dentro del bosque a principios de los años 40 hasta mediados de la década de los 50. Peter lo recuerda como si estuviese dentro de una “selva” donde había animales como serpientes y tortugas y, al fondo de la finca, una pedrera donde se accedía a través de un túnel. Justo delante, jugaba a fútbol con los hermanos Hartmann. Con cierta nostalgia recuerda que en el palacete Bertrán se celebraban fiestas e importantes recepciones con personalidades de la alta burguesía catalana y del mundo de la farándula, como el torero Manolete. También me comenta que en la calle Putxet hay una fuente de agua pública, y que hasta mediados del siglo XX la gente venía a llenar garrafas de agua porque esta provenía del manantial del bosque de los Bertrán y era muy buena, aunque hace ya muchos años que en la fuente sale solamente “agua de grifo”.

Gruta, torrente y pequeño lago. (J. P. T.-F.)

Respecto a la conservación del bosque y del palacete, actualmente se dedican dos jardineros a tiempo completo. José Manuel, uno de los jardineros, comenta que lleva más de quince años trabajando aquí y que “heredó” este trabajo de su padre, quién estuvo prácticamente cuarena años trabajando en la finca, pero que actualmente se «han perdido» bastante estas fiestas privadas debido a que la familia no viene mucho a vivir. 

Como curiosidad, en Vimeo se puede visualizar un documental filmado por el cineasta amateur Carles Barba, sobre la Barcelona de 1964-65. A partir del minuto 7.19 aparecen unas imágenes de Felipe Bertrán y Güell en su bosque y residencia particular: 

Más fotografías (© Juan Pablo Torrents-Faura)

Camino de entrada al bosque, desde la calle Musitu

Olivo de origen ibicenco

Fachada principal

Glorieta de estilo arabesco. Entrada desde la calle Musitu

Porche florido y estanque en pleno mes de junio. (© J. P. T.-F.)

Reportaje publicado originalmente en El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià, en febrero de 2015, y está dedicado a Teresa Márquez Patiño (esposa de José Felipe Bertrán de Caralt) fallecida ese mismo mes. 

A la recerca d’un reconeixement públic de l’alcalde Josep Vergés

Con este post quiero hacer balance de los 5 años que llevo intentando que el Ayuntamiento de Badalona (@AjBadalona) haga un reconocimiento público a mi bisabuelo paterno Josep Vergés de Vallmajor, alcalde de la ciudad de Badalona desde abril de 1910 hasta el 1 de enero de 1912.

Josep Vergés de Vallmajor, hacia 1910 (foto, Cor de Marina de Badalona)

Todo empezó en abril de 2009, cuando presenté un escrito a través del registro oficial del Ayuntamiento de Badalona (por entonces gobernado por el PSC, @PSC_Badalona) reclamando un reconocimiento público a mi bisabuelo y solicitando que se le dedicara una plaza, una calle o un edificio público con su nombre. ¿Motivos? Sobran, pues fue un alcalde «accidental» querido por todas las capas sociales de Badalona. En el archivo del Museu de Badalona se pueden encontrar diarios de la época como Sol Ixent o l’Eco de Badalona hablando de Josep Vergés como una persona cercana y apreciada, creando una caja de ahorros para la vejez, organizando actos benéficos para recaptar fondos destinados a las familias de los marineros fallecidos en el temporal marítimo de 1911, o la crónica del día de su despedida como alcalde.

Sol Ixent. Sobre el naufragio de febrero de 1911

 

 

 

 

 

 

 

Eco de Badalona. Donativo particular de Josep Vergés

Sol Ixent. Despedida del alcalde Vergés, en el pleno del 1 de enero de 1912

 

 

 

Los medios de comunicación hablan sobre la figura de Josep Vergés de Vallmajor 

1. Badaweb. Abril 2010

http://www.badaweb.com/noticies/noticia.php?id=22932

2. Televisió Badalona. Mayo 2010

http://www.youtube.com/watch?v=yLpEjBMA8Ds

3. Tot Badalona. (@Totbadalona) Marzo 2011

4. El PuntAvui. (@elpuntavui) Julio 2011

http://tinyurl.com/nbfey3j

5. Badanotis. (@BDNOTIS) Octubre 2012

http://badanotis.com/noticia.php?n=4882

6. Televisió Badalona. (@bdncom) Marzo 2015 (a partir del min. 14:10)

http://tvbadalona.xiptv.cat/noticiesteleb/capitol/3-de-marc-de-2015

7. Ràdio Ciutat de Badalona. Marzo 2015 (a partir del min. 30)

http://enacast.com/iframe/87298

 

Y obviamente en mi blog

https://jptorrents.wordpress.com/tag/badalona/

Donativo que entregaron al alcalde Vergés, un grupo de estudiantes a favor de las familias de los marineros fallecidos en el temporal marítimo de Badalona en febrero de 1911. (Exposición sobre el naufragio de los marineros en 2012).

Look! The youngest & newest professionals of the communication

Many times, we think that the degree on the communication sector, doesn’t have any future. Really? Come off!…I wouldn’t say that….But the cruel reality is that many people whose formation is on public relations, journalism, or advertising, are jobless professionals. Why? Mainly because of the economic crisis, but other reasons can be: there are many faculties of communication in Spain. Every year, a lot of graduates leave the faculties of audiovisual communication, journalism and public relations & advertising.

 

Some advices

Some advices for the new graduates: dominate three or four languages, Spanish and Catalan (of course), English, and other languages like French, Chinese or Russian. 

Second advice: after a period of work practice, if the company doesn’t hire you, be an entrepreneur, create your own company and have a commercial vision to get, little by little, customers, and more customers…Why not? On one hand, you will develop your professional character and you will learn from your mistakes and many other things that will be useful for your professional future. And on the other hand, it’s always curriculum.

Third advice: have no fear! You can be what you want. In the communication area, there are many possibilities: social media, account executive, TV presenter, copywriter, etc. You must study the area of the communication market where there are more possibilities to work in and customers.

Last advice: the networking is key for your potential costumers, in Linked In, Facebook, Twitter, etc. The assistance to events in your country. Events like presentations, conferences, cocktails, private parties of chiefs of big companies, because there you can make valuable contacts  to get new customers and projects.

 

En Jordi Cruïlles, de «Grus»

En Jordi Cruïlles va néixer al municipi d’Urús, encara que molts cerdans diguin a dia d’avui Grus, que per cert va ser el nom oficial durant la dècada dels anys 30 del segle passat.

Quedem a casa seva, a la part més alta del poble, un lloc amb jardí on al fons es pot veure les muntanyes de la tossa que envolten aquesta vila. Jordi té un tarannà amable i auster, dur però obert. Un home tranquil que sap veure la vida amb calma i sobretot amb optimisme, encara que reconeix que des del començament de la crisi econòmica al 2008, la comarca de la Cerdanya s’ha quedat una mica estancada. És una persona de recursos i que mai s’avorreix: la caça, la recol·lecció de bolets, fer excursions amb la família i els amics són les seves aficions.

En Jordi al jardí de casa seva, amb la muntanya de la Tossa al fons (Foto: Juan Pablo T. F.)

Professionalment ha treballat de pagès, de constructor-promotor i també com a guarda de la reserva natural del Cadí-Moixeró. Els seus pares havien viscut a Queixans (Fontanals de Cerdanya) i van tenir cinc fills, però ell va ser l’únic que va néixer a Urús al 1946. Aquest poble, on Cruïlles va ser alcalde del 1979 fins al 2007, s’ha convertit en un lloc de segones residències de coneguts personatges del món de la política, l’empresa, la comunicació i l’esport.

Records d’infància a “Grus” 

En Cruïlles a l’estiu de 1962

En Jordi se’n recorda de moltes coses: “Llavors no existia cap tipus de comerç o negoci  de restauració, només hi havia un parell de cases (Cal Mirosa i Cal Met) que feien de fonda d’una manera molt familiar”. Va anar a l’escola del poble, el que ara és l’edifici de l’ajuntament, des del 6 fins als 14 anys, i només eren uns dotze o catorze alumnes de diverses edats però a l’any 65 es va tancar per que es va crear la mancomunitat d’escoles d’Alp, que aglutinava alumnes de Fontanals, Alp, Das i Urús. Quan finalitza l’etapa d’escolarització obligatòria, marxa cap a Barcelona per estudiar dos anys de formació professional, treballant al mateix temps, per després tornar a “Grus”.

Quan vull que m’expliqui què ha canviat en el poble des de que va néixer, ell contesta: “què ha canviat?… Ha canviat tot! Quan jo vaig néixer, al poble no havia aigua corrent, ni telèfon, només un petit generador elèctric al poble de Bor que donava llum a uns pocs pobles i de forma molt precària”. «I per descomptat, en aquella època tot eren camins de terra sense asfaltar i bàsicament es vivia de l’agricultura. Les dones anaven a rentar a mà la roba a un safareig que hi havia la costat de la font freda i que encara es conserva, i també hi havia dos safareigs més, a la plaça del poble i aquí, a la “font del veïnat”», al costat de can Cruïlles.

“Quan jo vaig néixer, al poble no havia aigua corrent, ni telèfon…tot eren camins de terra sense asfaltar i bàsicament es vivia de l’agricultura.”

Festa major d’Urús. Agost de 1965. Plaça del poble (Foto: Jordi Cruïlles)

Moltes vegades, la gent que estiueja a Urús es pregunta per l’origen d’aquesta paraula d’arrel basca tant curiosa. En Jordi explica que “anys enrere s’havia dit Grus, Oruz, Órus, Urús….Però als anys 70, concretament a l’any 77, es va fer una enquesta entre la gent del poble i un 50% per cent optava pel nom de Grus, mentre que l’altre meitat preferia el nom d’Urús”. La qüestió la va resoldre finalment en Joan Coromines, autor del diccionari etimològic de Catalunya, que en ser consultat per l’ajuntament va aconsellar que es digués oficialment Urús perquè etimològic era més correcte: és una paraula d’origen basc que vol dir aigua.

L’etapa d’alcalde

La gent del poble va ser la que va animar al Jordi a presentar-se com a batlle i de fet, va ser l’única candidatura que es va presentar a les eleccions municipals democràtiques que es celebraven en quaranta anys. Es va presentar com a independent al 79, però a partir del 83 sota les sigles de CiU: en total vint-i-vuit anys: “quan vaig arribar a l’alcaldia, el primer que vam fer va ser la millora dels serveis bàsics d’aigua, electricitat i la xarxa d’equipaments públics”; arranjament de camins, el projecte del nou disseny d’ampliació del cementiri i la compra del camp de la Closa com espai d’esbarjo. En definitiva, es va definir urbanísticament el creixement del poble: “teníem un ajuntament sanejat: mai vàrem tenir deutes i de ben segur, suposo, que ara segueix igual també”.

Respecte al túnel del Cadí, que precisament ara es compleixen 30 anys des de la seva apertura, Cruïlles comenta que “en un primer moment, es va viure amb preocupació perquè la construcció del túnel afectava a nombroses finques privades. La boca nord del túnel és terme municipal d’Urús i ara, on es troben els peatges, hi havia dues cases que es van tenir que expropiar, a part d’altres terrenys que també foren requisats”. Finalment, es va arribar a un acord entre els propietaris i l’empresa promotora del túnel, perquè fossin indemnitzats encara que amb una quantitat que no fou la desitjada; la promotora del túnel no va atendre algunes millores que des del consistori demanava pel poble: “no estàvem d’acord en alguns punts del projecte que s’havia realitzat, i és per aquest motiu que a l’octubre del 1984 no vaig anar a la inauguració oficial del túnel com a signe de desacord perquè no es van atendre les peticions que reclamaven els veïns”. Però amb el pas dels anys però, en Jordi que creu que sí que s’ha vist que en alguns aspectes, ha sigut positiu per l’economia del poble i de la comarca.

Vista actual de «Grus». «La Closa» i al fons, Masella. Foto: Juan Pablo T. F.

Li pregunto pel “boom del totxo” a Urús,  i em contesta que “tot això va començar a principis dels anys 60 quan dos famílies de Barcelona, els Mora i els Fabregat, van començar a estiuejar a Urús.  Al poc temps van venir també per fer-se una casa d’estiueig, altres famílies de Barcelona com els Jal, els Griso-Raventós, els Vilaplana-Duran, els Termes, etc…”. Es així com els anys 70 va començar la construcció de segones residències, tenint-ne el seu punt àlgid a mitjans del 80, quan construccions Riera va edificar de la mà de l’arquitecte Salvador Torrents, vint-i-cinc cases apariades amb jardí i on es va fer la primera piscina del poble, parlo de l’any 88. De seguida, es va començar diverses construccions de segones residències fins el 2008, que es va parar tot de cop. El resultat ha estat un període d’expansió urbanística que ha fet créixer econòmicament als urusencs, igualment que la resta d’habitants de la comarca, a part, diu,  “que s’han revaloritzat les terres on s’han anat construint cases d’estiueig”.

I el dia a dia al poble com és? “som un poble molt petit i gens problemàtic. Si ens reunim tots és per celebrar la festa petita de Sant Climent al novembre i també per fer alguna paella o calçotada”, però a part d’això, el túnel ha afavorit que es relacionin més amb els veïns de la boca sud del túnel; Bagà i Guardiola de Berguedà. I a nivell laboral, els urusuencs treballen en diversos sectors: restauració, sector immobiliari, jardineria…”També alguns treballen a Puigcerdà i a les pistes d’esquí de Masella i la Molina i uns pocs encara, conreant el camp i fent de pastor”.

Present i futur d’Urús i la Cerdanya

La Cerdanya, com la resta de Catalunya, ha gaudit del creixement immobiliari fins al seu fre sobtat al 2008. Afortunadament, aquesta comarca era i és un referent turístic molt important. Cruïlles considera que a “partir de la crisi la comarca s’ha recolzat amb activitats turístiques tradicionals, incorporant-se de noves com el senderisme, el paracaigudisme o l’elaboració de productes de proximitat”. Com a prioritat, pensa que “s’hauria de promocionar el turisme entès com a activitat diària amb l’objectiu de no patir els efectes estacionals anomenats temporada baixa o fora de temporada”. Està convençut que la millora de l’economia passa perquè aquesta, es reactivi de forma global “sense descuidar projectes que hi ha sobre la taula” i que podrien ser un revulsiu per a la comarca “com són els jocs d’hivern del 2026, la construcció del túnel de Toses, el segon túnel del Cadí i l’eix París-Toulouse-Barcelona, sense oblidar la millora de la xarxa ferroviària”. 

Acabem aquesta estona de conversa remarcant-me que la gent que viu a Cerdanya és “gent afable”, i també “comerciant per ésser una comarca de muntanya, turística i fronterera”.

 Article publicat a la revista Cadí-Pedraforca (nº 17)

Cadí, 3 décadas de túnel

El 29 de octubre de 1984 quedaba inaugurado el túnel que enlazaría dos comarcas históricas catalanas, el Berguedà y la Cerdanya, separadas por la sierra del Cadí: nacía el túnel del Cadí. Pero antes, habían pasado varias décadas donde los habitantes de ambos lados del Cadí reclamaban esta infraestructura que por fin se empezó a construir en 1977.

¿Cómo ha cambiado en estos 30 años la fisionomía de la sierra del Cadí y la manera de funcionar de la gente de l’Alt Berguedà y la Cerdanya?

Podría hablar con personas que viven allí, pero para darnos una visión más técnica y “externa”, entrevisto al director general de los Túneles de Barcelona y Cadí desde enero de 2013: José Luis Giménez, economista y con una amplia experiencia en la gestión de autopistas, primero en Acesa y posteriormente en Abertis.

José Luis Giménez en su despacho (Foto: Túnels de Barcelona i Cadí)

---

Desde que se incorporó a  Túneles de Barcelona y Cadí como director general, ¿Cuáles han sido sus principales objetivos?

Pues han estado centrados en sostener un nivel de servicio óptimo con una infraestructura de calidad que permita la comunicación de las comarcas interiores y del litoral con el pirineo. Los elementos sustanciales que nos caracterizan son la seguridad vial, el confort de la vía, la fluidez y el servicio a los usuarios y clientes para que siempre tengan una experiencia satisfactoria en sus desplazamientos.

De cara al futuro, impulsaremos el corredor del Llobregat como un eje que permita conectar Cataluña y Francia, deseando que Toulouse y su industria visualice este corredor como el más eficiente para la salida marítima de sus mercancías.

“De cara al futuro, impulsaremos el corredor del Llobregat como un eje que permita conectar Cataluña y Francia”

Vista actual de la boca norte del túnel, desde la ermita de Sant Grau (Urús). Foto: Juan Pablo. T. F.

¿Qué valoración hace de los 30 años del túnel del Cadí?

El túnel del Cadí es el segundo túnel más largo de toda Cataluña con 5 kilómetros de longitud, y ha sido una de las infraestructuras clave en la vertebración del territorio, en acercar Barcelona y el pirineo central de una manera rápida, segura y respetuosa con el medio natural en el cual se integra. El impacto económico del túnel del Cadí ha sido de primera magnitud, contribuyendo decisivamente en la terciorización de un territorio dependiente, hasta su puesta en servicio, del sector primario. El desarrollo del turismo, la promoción de los deportes de invierno y de montaña, y la proliferación de segundas residencias, han transformado la realidad social y económica de su entorno.

 ¿Qué impacto ha tenido el túnel en el medio natural donde se encuentra ubicado, como es el parque natural del Cadí-Moixeró?

El hecho de discurrir por el parque natural del Cadí-Moixeró, determinó su diseño y construcción, integrando una infraestructura de este nivel en armonía con el entorno, y partiendo del respeto y la protección del medio ambiente. Además, se aprovechan los recursos hídricos para generar la electricidad necesaria para el funcionamiento de la infraestructura, mediante la central hidroeléctrica “Maurici Roset”, en el río Gréixer.

En estas 3 décadas, ¿qué mejoras y /o reformas se han realizado en  el túnel?

Desde su puesta en servicio se ha trabajado para lograr los máximos niveles de calidad y seguridad llevando a cabo importantes inversiones para mejorar el servicio de  la infraestructura: un ejemplo ha sido la construcción de la galería de servicios y de evacuación en el año 2008 con una inversión de más de 20 millones de euros. Otros ejemplos son la repavimentación de la traza que se realiza periódicamente para garantizar el perfecto estado del asfalto, la adecuación de la infraestructura a los requerimientos mínimos de seguridad de la directiva europea (como la mejora de la iluminación y de los sistemas de control), la flota de vehículos para dar servicio en caso de nevadas, etc.

A finales de 1983, un año antes de su inauguración. Foto: Túnels de Barcelona i Cadí

 ¿Cuántos vehículos circulan cada día por el túnel y qué días son los de más afluencia?

Durante el año 2013 la media diaria de vehículos que pasaron por el túnel del Cadí se situó en 5.732. Entre semana, de lunes a jueves, el tráfico proviene mayoritariamente de las comarcas vecinas, y los fines de semana y festivos, la mayor parte de viajeros provienen de Barcelona y cercanías. Respecto a los meses de verano, se observa una afluencia importante de vehículos que provienen de Europa. También podemos decir que el 94% del tráfico lo realizan turismos y únicamente el 5% son camiones.

“En 2013 la media diaria de vehículos que pasaron por el túnel del Cadí se acercó a los 6.000”

 ¿Cuáles son las metas a cumplir para los próximos años?

Nuestro objetivo es continuar manteniendo los niveles de calidad y seguridad del servicio público que se presta, consiguiendo que el túnel del Cadí sea una vía de referencia en la gestión de la movilidad del territorio.

 Y, ¿hasta cuándo tendremos que pagar el peaje del túnel?

Túneles de Barcelona y Cadí acaba de iniciar su recorrido, y la concesión de la gestión tiene una duración de 25 años; cualquier cambio en el tipo de gestión de la infraestructura no depende de la concesionaria, sino de la administración titular de la vía, que en este caso es la Generalitat de Catalunya.

Entrevista publicada en catalán en http://www.viurealspirineus.cat

Panorama actual sobre les negligències mèdiques a Catalunya

A la vida, tots podem cometre errors humans per que al cap i a la fi, som humans. Però quan es tracta de la nostra salut que la deixem en mans dels responsables de la sanitat, això ja és un altra història. Pot sorprendre o no que ja immersos en ple segle XXI, a casa nostra es produeixin casos greus o molt greus de negligències mèdiques que poden arruïnar en part o totalment la vida d’una persona.

Evolució d’expedients relacionats amb negligències mèdiques, des del 1986 al 2012 (Font: COMB) Fonts d’estadística: comparacions històriques dels últims 30 anys, destacant els últims anys (retallades pressupostàries).

La postura del Síndic de Greuges

Segons el Síndic de Greuges (organisme públic de la Generalitat de Catalunya), en els casos en que s’ha valorat que pot haver-hi negligència mèdica, s’ha demanat la intervenció de la Subdirecció General d’Avaluació i Inspecció d’Assistència Sanitària de la Generalitat, i s’ha assessorat la persona interessada sobre la possibilitat de reclamar responsabilitat patrimonial. Podem trobar aquests casos i exemples a les resolucions de la web del Síndic.

El Síndic valora si les actuacions de les administracions públiques s’ajusten al dret o no en temes, per exemple, com les llistes d’espera, la informació al pacient, la retallada en despeses però no entra a valorar sobre les negligències mèdiques, per tractar-se de temes molt tècnics que requereixen de coneixements mèdics.

Les dades segons el COMB

El Dr. Josep Arimany-Manso és director de l’àrea de Praxi del COMB (Col·legi Oficial de Metges de Barcelona) que tracta casos de negligències mèdiques que afecten als metges col·legiats. Creada al 1986 per la necessitat que tenien els metges d’una assegurança en l’àmbit de la responsabilitat civil perquè abans, no hi havia una cultura de demanda contra el metge. El COMB en aquest sentit va ser pioner a tot l’Estat Espanyol.

El Dr. Josep Arimany, a la seu del COMB. Foto: Juan Pablo Torrents-Faura

Arimany afirma que en línies general no han augmentat significativament les negligències i només ha pujat un 5 % les demandes contra els metges. No podem dir, doncs, que estem davant una pujada significativa. Segons dades de l’àrea de praxi del COMB, de totes les denúncies penals que el Col·legi tramita, només un 2% són condemnes fermes. En l’àmbit civil, hi ha un 60 % d’absolucions i un 40 % de condemnes. Les dades que mostra el Col·legi de Metges és que la majoria de les errades mèdiques les trobem en els següents casos: mort com a conseqüència d’una intervenció quirúrgica, l’oblit de cossos estranys en una operació, l’error de diagnòstic del càncer i la cirurgia plàstica.

Font: COMB

L’errada mèdica, un fet noticiable

“Indemnizada por la sanidad catalana tras amputarle los 20 dedos por un error médico”: En aquesta edició digital del diari “20 Minutos”, es tracta una notícia sobre un error mèdic, on es remarca la greu situació de la sanitat pública per les retallades, i com aquests tipus d’errades tenen com origen aquests retalls en sanitat. També remarca que l’associació “El defensor del paciente” ha portat a terme aquest cas des dels seus serveis jurídics per ajudar a la persona afectada i també per fer públic i notori aquest cas com a mostra d’altres casos que continuen succeint.

 El punt de vista del metge privat

 En l’àmbit de la medicina privada, hem parlat amb el Dr. Jordi Benedé, pèrit-mèdic del COMB i director del despatx de peritatges mèdics Dr. Benedé a Barcelona.

El Dr. Jordi Benedé Pallerol

En els últims 10 anys, creus que han crescut  el número de negligències mèdiques a Catalunya?

No tinc una estadística però tinc la percepció de que sí; per les retallades, els serveis mèdics funcionen pitjor i no es fan les derivacions o les proves oportunes. En conseqüència, sí hi ha un retard en el diagnòstic que deriva a vegades en una mala praxis mèdica.

Quins són el casos més freqüents en l’actualitat, de negligències mèdiques que es produeixen a la sanitat catalana?

Al nostre despatx ens trobem sobretot amb casos de cirurgia, traumatologia, ginecologia, urologia i també bastants casos d’estètica, dentals, (pròtesi)…Un altre part que trobem són temes d’oncologia on és necessari tenir un diagnòstic precoç. El retard en el diagnòstic i la falta de mitjans provoca moltes vegades que les malalties curables es converteixin en incurables per l’estadia ja tant avançada de la malaltia.

Quan una persona creu que ha petit una negligència mèdica, què és el primer que ha de fer?

Nosaltres sempre diem tres aspectes fonamentals: el primer és la recollida de la història clínica, sense això no es pot analitzar si hi ha hagut una mala praxi. L’afectat té que demanar la història clínica al centre on ha estat atès però de vegades es troba que li posen dificultats per donar-li, però la llei ho exigeix. Després, es tindria que posar en contacte amb un gabinet jurídic-mèdic, que analitzés la situació. En el nostre cas, fem un estudi de viabilitat, on s’analitzen tres coses. Primer, si ha hagut mala praxis, segon, si això es pot demostrar. I en tercer lloc, si té una repercussió jurídica i econòmica viable, si no, no val la pena. Si això resulta una viabilitat positiva, llavors es decideix per quina via és més recomanable, si per la via penal o la via civil, o si és un contenciós civil-administratiu quan es tracta de la sanitat pública.

Quan pot durar un procés des de que es denuncia el fet fins que s’arriba una sentencia judicial ferma?

També depèn de la via jurídica, si és per via civil, penal o contenciós. Normalment, lo primer és aconseguir tot l’historial clínic. Després, un estudi de viabilitat, que pot durar entre un i tres mesos. El següent pas és fer la pericial que pot trigar uns altres tres mesos, i seguidament fer la reclamació, arribant a judici en un o dos anys. Però després pot haver-hi recursos o apel·lacions, per tant són recursos bastant llargs. El cost psicològic és el que desgasta més als pacients que són també els nostre clients, més que l’econòmic.     

El futur ens ofereix un augment de negligències mèdiques  o al contrari, una reducció?

El futur ens ofereix, sens dubte, un augment de les negligències però també perquè els pacients tenen problemes econòmics per fer-hi front. L’augment és degut bàsicament a dos aspectes, la medicina pública, que és el 90 % del sistema sanitari espanyol, està en caiguda lliure; reducció de serveis i despeses. En segon lloc, cada cop més la gent té més facilitats per reclamar i i això abans es desconeixia. S’ha produït un distanciament entre el metge, que abans era intocable, i el pacient.

«El pacient del que es queixa més, és de la falta d’atenció humana  i d’empatia del metge o de l’equip mèdic i no pas per la feina mal feta».

Ens pots explicar un cas concret, on la víctima hagi obtingut un veredicte just i satisfactori?

Li podria dir molts. Li explicaré un cas senzill: un home de 70 anys, amb bon estat de salut, se li diagnostica un quadre febril. Primer és atès pel metge de capçalera, i no millora,  i després és atès un dia, i un altre…Fins que passa una setmana, havent-hi un retard en la derivació i el diagnòstic. Passada aquesta setmana, al no millorar se’l duen a urgències i quan arriba a l’hospital, l’home està onze hores amb un sistema deficitari, amb una atenció deficient…I mor aquella mateixa matinada per un xoc sèptic, per una infecció que no s’havia diagnosticat durant tota aquesta setmana. Aquest cas era d’una persona que estava empadronada a Barcelona i que es trobava de vacances a Extremadura, que és on va ocórrer. El pacient del que es queixa més, és de la falta d’atenció humana  i d’empatia del metge  o de l’equip mèdic que no pas per la feina mal feta.

 

Hospital transfronterer de Cerdanya: un hospital, dos estats

Des del passat mes de setembre el nou Hospital transfronterer de Cerdanya, ubicat a Puigcerdà, ha obert les seves portes per a donar cobertura sanitària als  prop de 30.000 cerdans que resideixen a les dues bandes d’aquesta històrica comarca dividida entre dos estats (espanyol i francès),  des del segle XVII. Es tracta del primer i únic hospital d’aquestes característiques existent a tota Europa.

Façana principal de l’hospital. Foto: Juan Pablo T. F.

El nou hospital es troba a les afores de Puigcerdà en una zona residencial i molt a prop del camp de futbol municipal (on encara es recorda el concert que va oferir el legendari grup musical Mecano l’any 1984), i a menys de 300 metres del municipi francès d’Ur.

La Cerdanya és una comarca catalana amb molta història al darrera, ja que al 1659 es va aprovar el famós “Tractat dels Pirineus” entre Espanya i França. El Tractat va suposar que aquesta terra que es trobava dins de l’Estat Espanyol, es partí en dos: l’Alta Cerdanya que va caure dins de territori francès, i la Baixa Cerdanya, que va continuar sent de titularitat espanyola.

El per què d’un hospital transfronterer

Victorià Peralta, metge i director general de l’hospital transfronterer fins fa uns mesos (actualment el director general és en Jordi Gassió) afirmava l’estiu de 2013, de  que les necessitats de crear aquest centre sanitari vénen del segle passat, quan unes nevades van deixar als cerdans francesos totalment aïllats durant dies, i van haver de venir “obligadament” a l’hospital de Puigcerdà per a qualsevol urgència. A partir d’aquí, es va plantejar la viabilitat de fer un hospital transfronterer per a donar cobertura a totes dues cerdanyes donat també, que els cerdans francesos mai han disposat d’un hospital propi.

Victorià Peralta. Foto: J. P. T.-F.

A més de donar cobertura al cerdans, el centre també està pensat per a oferir servei als turistes que visiten la Cerdanya durant l’estiu, ponts de caps de setmana i Setmana Santa, ja que faran un ús majoritari de les urgències. En quant a pressupost, l’hospital ha suposat una inversió de 40 milions d’euros: 30 milions en la construcció de l’edifici i 10 milions en equipament. D’aquest pressupostos, el 60 % va a càrrec de la Generalitat de Catalunya, que durant cinc anys assumirà aquest percentatge respecte als costos de manteniment, i el 40 % restant ho finança l’Estat Francès. Per tant, ens trobem amb un edifici  que és copropietat del govern de Catalunya i del govern francès.

Per altra banda cal remarcar que el finançament està comptant amb una subvenció del fons FEDER de la Unió Europea,  que suposa un ajut del 60 % del cost de l’edifici i del qual ja s’ha rebut més del 65 %.

Estructura i equipaments

(J. P. T.-F)

L’edifici ha estat obra de l’estudi d’arquitectura barceloní Brullet i Pineda a través de concurs públic. Aquest equip d’arquitectes va procurar que l’edifici tingués el mínim d’impacte visual, fent-ho el més horitzontal possible, amb molta il·luminació natural i evitant que l’espai on s’ubica el pacient mai es barregi amb la zona de logística i de personal (actualment 120 persones i ampliables, segons necessitats, a 150).

Respecte als equipaments, el centre disposa de quatre quiròfans, una sala d’endoscòpies, una sala de parts, dos sales de dilatació obstètrica, trenta-dos habitacions d’hospitalització, una sala de diàlisi dividida en catorze compartiments, vint-i-dos despatxos de consultes externes, deu sales d’hospital de dia i vint-i-tres boxes d’urgències, a més d’un heliport per a urgències.

Quiròfan (H. de Cerdanya)

Medicina de muntanya i nova cultura sanitària

La medicina de muntanya i de l’esport és l’especialitat que l’equip directiu del centre vol potenciar. A la cerdanya francesa hi ha un equip especialitzat en aquesta vessant mèdica, on també l’hospital de Puigcerdà, encara en funcionament, té una llarga tradició. Tot plegat, pensat per atendre rescats de muntanya, xocs tèrmics i patologia vinculada a l’escalada i al muntanyisme.

Els francesos tenen un sistema sanitari totalment diferent al nostre; van el metge i al centre que volen però ara canviarà el concepte de “cultura sanitària” per a ells, perquè estem davant d’un nou centre de proximitat i això modificarà els hàbits dels pacients francesos. La majoria dels alcaldes de l’Alta Cerdanya veuen necessari el nou centre, malgrat el handicap del canvi d’hàbits sanitaris dels seus conciutadans, però manifesten el seu desig que hi hagi una part representativa de professionals francesos per a garantir l’atenció dels pacients francesos en la seva llengua.

Sens dubte estem davant d’un repte: conjuminar dues cultures sanitàries, i perquè això funcioni cal generositat per part de les dues administracions. I també, es clar, una mica d’imaginació.

Heliport (H. de Cerdanya)

 

Reportatge publicat a 7 días médicos 

Joan Pera, un actor genuinament polifacètic

«A dia d’avui hi ha cua a les escoles de teatre per fer la inscripció»

En Joan Pera és…Joan Pera, una persona amb una veu i una expressió corporal molt característica. Pare de sis fills i avi d’uns quants néts, als seus 65 anys continua sent un reconegut actor de teatre, televisió i cinema i també actor doblatge, entre d’altres coses. Potser us soni la seva veu quan veieu una pel·lícula de Woody Allen.

---

Joan, ja tens 65 anys, suposo que no tens ganes de jubilar-te, o si?

Noo!! I què faria?? Si porto tota la vida damunt de l’escenari… No sabria ni per on començar, sense fer teatre. Anar a buscar els néts a l’escola? Potser sí, però tot i que em dónen molta canya, jo necessito el teatre!

Com va ser el teu debut al món del teatre?

Jo era un vailet i ja feia teatre. De fet, el primer que vaig fer van ser “Els Pastorets de Mataró”, a la Sala Cabanyes. Per mi, la veritable escola de teatre són “Els Pastorets”, un gran clàssic del teatre català, per on han passat la majoria d’actors de renom del nostre país.

Joan Pera als seus inicis com a intèrpret

Com va sorgir la teva faceta d’actor de doblatge?

Abans erem quatre els qui ens dedicavem a això. Amb l’aparició de TV3 es van començar a doblar les pel•lícules en català i, és clar necessitaven que ho fés algú: i com que en aquella època érem quatre, doncs ens van agafar per pura necessitat. Després ja va sorgir el meu gust per fer-ho i m’hi vaig quedar.

Què et va semblar la teva primera trobada amb Woody Allen? Et va comentar què li semblava la teva veu quan el dobles?

És sense dubte un dels moments més emotius que m’ha regalat la professió. El dia que ens vam trobar, a l’Hotel Arts de Barcelona, va ser per petició expressa seva. Li feia gràcia conèixer-me perquè considera que tinc una manera de fer molt peculiar i semblant a la d’ell. I jo pensava, abans d’arribar a la cita: ”què li diràs, què li diràs? Si no ens coneixem de res…”, però la veritat és que va ser una estona molt agradable. Em va dir; “Ets el meu miracle europeu”, en referència a la meva manera de posar la veu. N’estic orgullós.

Personalment, com creus que ha evolucionat el món de la televisió, del cinema i del teatre a Catalunya? Millor, pitjor, no comment?…

Home, ha anat a millor! La veritat és que ha canviat molt tot plegat. Quan vaig començar, ja t’ho he dit, érem quatre gats… millor dit: quatre il·luminats!! Sempre érem els mateixos, fent teatre o televisió. No existia ni TV3: és més, la vaig inaugurar jo! Així que imagina’t si n’hi havia, de coses a fer! Ara és diferent, la cultura és a l’abast de tothom i hi ha molts canals que ho fan possible. I ara tothom vol ser actor i a les escoles de teatre hi ha cua per fer la inscripció. Avui és molt més difícil aconseguir ser actor, però abans, no gens. Els pocs que ens agradava aquest món, ens apuntavem al grup amateur del poble i feiem els pastorets com a gran espectacle. I els que érem mitjanament bons, a fer teatre a Barcelona. Però compte: hi havia la censura! Vull dir, que no és que no hi hagués ningú fent teatre, sinó que, a sobre de ser pocs, algunes obres estaven censurades pel règim franquista. Per tant, a vegades el més difícil era poder portar a terme una actuació. Això sí, recordo aquells temps amb molt de carinyo, perquè ens ho passàvem teta. Hi havia dies que ens amagàvem dels grisos, perquè no ens descobrissin assajant obres de teatre en català!

Afirmes que Catalunya és una terra preciosa, però que la seva gent és dura. Per què?

Perquè culturalment som un poble que té un alt nivell intel·lectual i això comporta que el nostre públic és molt exigent. Per tant, ens hem d’esforçar al màxim. Però això és bo, perquè que hem format una professió de qualitat i amb grans artistes.

De la teva família, només el teu fill Roger es dedica al món de la interpretació. Tens algun nét que ja «apunti maneres”?

Els néts, tots des de ben petits, apunten maneres. són molt pallassets! De moment, en tinc tres, i tot i que els agrada ser el centre d’atenció i saludar quan acaben el poema de Nadal (jejeje), crec que cap dels tres seguirà els meus passos: són molt esportistes!

La teva dona Mery ha hagut de tenir molta paciència durant tots aquest anys de vida professional? La vida de l’actor no té horaris…

La Mery és una santa! Home, aquesta professió és difícil, perquè mai no saps quan vindrà la feina, ni com serà i has d’estar disponible les vint-i-quatre hores. Això vol dir que és una professió que et priva de fer certes coses. Però jo gaudeixo tant actuant, que per a mi això no són sacrificis, sinó part del meu ofici. Potser l’únic sacrifici que he hagut de fer per donar la talla en aquest món és haver estat una mica allunyat dels meus fills quan eren petits. Jo era tot el dia fora treballant: els matins feia doblatge i a les tardes anava a fer teatre. Però tot i així, gràcies a la meva dona, que sempre ha posat l’equilibri a casa, som una família unida i els caps de setmana sempre els he dedicat a ells. Que sis fills no són pocs!

Per què ha valgut la pena tots aquests anys de professió que encara continuen?

La veritat, sempre penso que el que més m’ha agradat i satisfet d’aquesta professió, i de la meva carrera en particular, és poder fer feliç a la gent i poder arrencar-los un somriure. Crec que és una sensació màgica. Ja se sap, l’únic moment que ens oblidem de tot en aquesta vida és quan riem!

 Com t’imagines el futur dels teus fills i néts?

Bé, més aviat el dels meu néts, perquè el dels meus fills ja està molt avançat. El petit en té 29! Un és actor, com tothom sap. Dels altres, en tinc un d’emprenedor, que viu a la Xina fent comerç, un altre que és polític i un que fins i tot és físic… Qui m’ho havia de dir! Els néts, de moment, mentre siguin feliços ja és molt per mi. Encara són molt petits.

 Fotografies cortesia de Joan Pera

Xavier Mas de Xaxàs, fundador de Wikidiari

“A *Wikidiari, el periodista i el consumidor de la informació estan en el mateix nivell”

Xavier Mas de Xaxàs és periodista i llicenciat en Història Contemporània. La seva trajectòria professional està molt vinculada a la informació internacional. Ha cobert la caiguda del mur de Berlin, les revolucions àrabs i ha estat corresponsal de La Vanguardia als Estats Units. També és autor de dos llibres: La sonrisa americana i Desinformació.

*Wikidiari fue una plataforma digital, (integrada por periodistas pertenecientes al Col·legi de Periodistes de Catalunya), que desapareció a finales de 2014 para dar paso al semanario digital Report.cat

---

Xavier, com sorgeix l’idea de crear un diari digital com Wikidiari?

Aquesta plataforma digital neix al 2008 amb una doble motivació: crear un mitjà capaç d’una producció transversal i circular de les notícies, oposada a la tradicional estructura vertical. En lloc de produir notícies des de dalt (del periodista al consumidor), Wikidiari ofereix l’opció d’una producció on el periodista i el consumidor de la informació estiguin al mateix nivell. Aquesta plataforma la vaig posar al servei dels meus alumnes de periodisme a la UAB abans d’oferir-la al Col·legi de Periodistes de Catalunya.

I el nom de Wikidiari?

Wiki indica un lloc web col·laboratiu. El millor exemple és la Viquipèdia.

Quin són els principals objectius del Wikidiari?

La formació de nous periodistes. Oferir una plataforma per l’aprenentatge i, especialment, perquè els joves periodistes puguin adquirir l’experiència que els cal per obrir-se camí en el món de la informació.

«Wikidiari és un banc de proves on el jove periodista desenvolupa les seves aptituds i adquireix un bagatge professional propi»

Com ha evolucionat, des de que es va fundar, fins ara?

Hem incorporat noves aplicacions, com els fotoreportatges i també l’opció de penjar àudio i video. L’essència, però, segueix sent la mateixa: permetre al periodista desenvolupar una informació en col·laboració amb les seves fonts. Per això, l’editora incorpora un espai de discussió a l’intranet, on les persones implicades en la gestió de la informació poden seguir la seva evolució i deixar comentaris.

Quin és el perfil del redactor que col·labora al diari?

Joves periodistes que busquen un trampolí per accedir al món laboral.

Quin valor afegit pot tenir Wikidiari que no tinguin altres diaris digitals en l’actualitat?

Wikidiari és un banc de proves on el jove periodista desenvolupa les seves aptituds i adquireix un bagatge professional propi. El valor afegit de la col·laboració, del treball en equip, és molt gran. El periodista és propietari en tot moment del copyright de la seva informació. A més, Wikidiari col·labora amb l’Associació de la Premsa Comarcal de Catalunya, per publicar conjuntament articles i reportatges.

L’entrevistat del passat 6 de febrer a la Contra de La Vanguardia, el periodista Wadah Khanfar, aposta per un model de redacció semblant al del Wikidiari?

Sí. Un model col·laboratiu, obert, transparent i transversal. Aquest model reforça el paper social del mitjà. La redacció funciona amb prou autonomia gràcies a una tecnologia que permet la producció de notícies fora de l’espai redaccional.

Pots avançar-nos novetats a Wikidiari pels propers mesos?

Wikidiari prepara un nou disseny per facilitar la lectura, on les plataformes multimèdia estiguin més integrades.

Personalment, com veus l’evolució a mig i llarg termini?

Wikidiari ha de continuar sent un banc de proves per als joves periodistes. Alhora ha d’esdevenir també un aparador per a noves aplicacions en la gestió de la informació. El Col·legi de Periodistes vol que la plataforma sigui un servei als col·legiats i un complement a la seva formació. A més, el Col·legi treballa en la creació d’un viver d’empreses que podran testar els seus productes a Wikidiari.

Consell de la Informació de Catalunya: l’altre «síndic de greuges»

Constituït el 1997, el Consell de la Informació de Catalunya (CiC), vinculat al Col·legi de Periodistes de Catalunya, té com a finalitat vetllar per l’acompliment dels principis d’ètica professional periodística recollits en el Codi Deontològic aprovat el 1992.

El CiC és un òrgan d’arbitratge independent que exerceix les seves funcions sobre els professionals i mitjans de comunicació que desenvolupin les seves activitats informatives a Catalunya. Es tracta d’un organisme representatiu i plural que, al marge de les atribucions dels òrgans judicials, vetlla pel compliment dels principis i criteris del Codi Deontològic de la professió periodística a Catalunya. Com a instrument d’autoregulació de la professió, les seves recomanacions són de caràcter ètic.

«L’ètica és una i no es desdobla»

En Roger Jiménez és el president del CiC des de juliol de 2013 en substitució de la periodista Llúcia Oliva, que va ocupar aquest lloc durant cinc anys. El fet d’haver estat membre del CiC els darrers nou anys i impartir classes de Deontologia a la Universitat Internacional de Catalunya, el van portar a acceptar la proposta de posar-se al capdavant d’una institució que té com a nord una causa que ell, de sempre, ha fet seva. Jiménez és llicenciat en Periodisme per la Universitat de Navarra. Ha estat redactor i redactor en cap de l’agència Europa Press i director d’Efe a Catalunya, sots-director i director adjunt de La Vanguardia, corresponsal a Londres i a Roma i primer defensor del lector d’aquest diari.

Podries resumir, en una línia, què és el CiC?

Una entitat independent, representativa i plural que vetlla pel compliment del Codi Deontològic en una premsa lliure i transparent.

Quins criteris feu servir per actualitzar (si és que cal actualitzar) el Codi Deontològic de la professió de periodista?

L’ètica és una i no es desdobla, de manera que els dotze criteris del Codi prevalen i són comuns per a tots els mitjans i suports. Però les noves tecnologies i les característiques d’Internet, per posar un exemple, han propiciat l’aparició d’una casuística que demana la deguda atenció. En tot cas, la reforma d’alguns criteris es farà mitjançant annexos. El 10 de desembre vam celebrar un seminari al Col·legi de Periodistes per tractar a fons els nous dilemes deontològics que es presenten a la professió.

El CiC es pot considerar una mena de síndic de greuges del periodista?

Més aviat del públic, donat que els lectors, oients, teleespectadors i usuaris són els principals destinataris del continguts dels mitjans de comunicació i són, òbviament, els qui exerceixen la crítica i es queixen quan veuen que els mitjans s’aparten del degut servei a l’audiència. Això no vol dir que no s’acceptin queixes de professionals en determinades circumstàncies i situacions, com ara per fer valdre la clàusula de consciència, el secret professional o denunciar una mala praxi d’altres col·legues o mitjans.

Ens pots explicar els casos que us han estat arribant aquest últim any? Quin és el perfil del denunciant?

Els casos són diversos, com ho és el públic i la seva percepció i sensibilitat envers els mitjans. Un dels més recents: la queixa d’una lectora per un editorial del diari ABC que es basava en uns fets falsos sobre l’idioma espanyol a les escoles catalanes. Una altra queixa tractava d’unes imatges d’arxiu difoses per TV3 sobre una persona malalta de càncer i que s’havia mort pocs mesos després de la gravació. Pel que fa a internet, vam rebre un seguit d’escrits de reprovació contra la publicació digital Girona Notícies i la seva continuada mala praxi que, fins i tot, vulnerava la pràctica totalitat dels principis del Codi Deontològic.

I algún cas d’èxit de la queixa d’un periodista envers un mitjà de comunicació?

En el cas de Girona Notícies, la majoria de les queixes procedien de periodistes d’aquella demarcació, que veuen en aquestes pràctiques un perill pel bon nom de la professió.

Es comencen a notar els efectes del nou segell de compromís ètic del CiC?

Hi ha un augment exponencial de les adhesions dels mitjans al CiC. Avui dia, passen de vuitanta. També augmenta l’interès del públic per conèixer la naturalesa i les finalitats del Consell de la Informació. Tot això és positiu, però hem de seguir en aquesta línia, amb el benentès que la divulgació del compromís ètic i la crida a presentar queixes ha de ser una tasca continuada.

Pel que fa a les resolucions que adopteu sobre casos concrets, us fan cas les parts demandades?

No es pot parlar de demandes en tractar-se d’un organisme auto-regulador, en tot cas de queixes. Els mitjans adherits, que són la majoria, tenen un compromís ètic simbolitzat amb el segell que atorga el CiC, i se suposa que tenen la voluntat d’acomplir-lo. El fet que es publiquin les resolucions, encara que siguin desfavorables al mitjà, és demostratiu d’una actitud positiva envers el Codi Deontològic. Una altra cosa són les reincidències, que depenen de diversos factors i afecten unes publicacions determinades.

«A diversos països europeus s’observa que, cada cop més, els tribunals de justícia utilitzen les resolucions ètiques dels consells de la informació en les seves sentències»

Quina influència poden tenir les vostres decisions quan un cas arriba als tribunals?

A diversos països europeus s’observa que, cada cop més, els tribunals de justícia utilitzen les resolucions ètiques dels consells de la informació en les seves sentències. Això és vist com un problema pels partidaris de l’auto-regulació, atès que podria portar a restriccions de la llibertat d’expressió. La nostra tasca és diferent a la dels tribunals. Tant és així, que quan es presenta una demanda paral·lela a una queixa, el CiC automàticament paralitza la investigació de la queixa.

 

Pepe Mediavilla, alter ego de Morgan Freeman

“El actor de doblaje nace, pero luego se tiene que hacer”

Por Pepe Mediavilla, quizás mucha gente no sepa de quién estamos hablando. Pero si decimos que es la persona que dobla la voz del famoso actor Morgan Freeman, la cosa cambia. Pepe nació en Barcelona en 1940 y lleva más de 50 años en este mundillo, desde 1957, nada más y nada menos. Empezó en Radio Barcelona colaborando con recordados y célebre locutores de radio como Salvador Escamilla. Sus 2 hijos han seguido sus mismos pasos. Su hija Núria es actualmente, una reconocida locutora publicitaria y actriz de doblaje que interpreta la voz de actrices como Cameron Díaz y Angelina Jolie.

Actualmente sigue en activo doblando al célebre Freeman y también su voz se presta ocasionalmente en algún spot publicitario de TV. Una de sus grandes aficiones es la poesía, que interpreta de modo soberbio con su marcado y característico timbre.

---

Pepe, ¿cómo te iniciastes en el mundo de la locución y el doblaje?

Hacia el año 1957, me presenté a una prueba en una emisora de radio importante de Barcelona que solicitaban actores para su cuadro escénico, me presenté y me aceptaron. Allí estuve hasta que en 1963, un actor importante de doblaje, Luis Posada Mendoza, me proporcionó una prueba en una empresa de Barcelona, La Voz de España. Me presenté y también me aprobaron. A la semana siguiente empecé a doblar, papeles muy cortos y sin relevancia, pero con toda mi ilusión fui esforzándome y aprendiendo de los grandes maestros de aquella época, que fueron en realidad quienes me enseñaron a doblar. Han pasado cincuenta años y han valido la pena. He trabajado mucho, ¡llevo dobladas unas 2.700 películas! Para dedicarme exclusivamente al doblaje lo dejé todo, con el riesgo que tenía hacerlo sin ser nadie, pero repito que mis compañeros y amigos me apoyaron al ver mis ganas y mi ilusión y a ellos debo agradecerles estar donde estoy. Sin ellos, no habría sido nada.

¿Cuál fue la primera película que doblaste? Qué recuerdos tienes de ella?

No recuerdo el título, porque mi personaje decía una o dos frases. Lo que si recuerdo es la prueba. Llegué al estudio sin saber que era el doblaje y sin haber estado en una sala nunca y sin conocer a las grandes voces, solo de escucharlas. Recuerdo que antes de la prueba estaba en el atril el gran actor de doblaje Rogelio Hernández, doblando un take, y me dijeron que me fijara, porque luego tendría que hacerlo yo. Yo estaba temblando. Pero muy atendo me aprendí el diálogo mentalmente y cuando Rogelio terminó, me tocó el turno. Me llené de valor y dije el texto. A la semana siguiente, empecé mi primer doblaje. Como he dicho antes, solamente dos o tres frases, pero me pareció El Quijote entero. Salí de allí tan contento, que decidí dejarlo todo por el doblaje.

El actor de doblaje, ¿nace o se hace?

El actor de doblaje nace, pero luego se tiene que hacer. Debe tener una ilusión enorme y no importarle los malos momentos, que también hay. Por otra parte, no debe creerse nunca una gran figura, no debe importarle hacer papeles secundarios durante años, que son de los que más aprendes, porque son los más difíciles. Debe amar su profesión, porque del amor hacia lo que realizas sale lo que llevas dentro, y si sabes aprovecharlo, tienes éxito seguro. Debe tratar de aprender de todos y cada uno de sus compañeros, pues cada uno interpreta de una forma diferente. Un poco de éste y un poco del otro, de esta forma se aprenden los tonos adecuados en los momentos precisos. Nada es fácil, sobre todo hacerlo bien. A mi todavía me resulta muy difícil y cada día trato de seguir aprendiendo de mis nuevos compañeros.

Cuéntanos qué actores, los más relevantes, has doblado hasta el momento.

De España, solamente he doblado como actor relevante a Paco Rabal en tres películas. Los actores extranjeros son innumerables. Casi todos secundarios, pequeños, grandes y enormes. Por decir algunos: Morgan Freeman en casi todas sus películas, Ian Makellen (Gandalf), y muchos otros de los que no sé escribir sus nombres. Me cuesta recordarlos, por que son tantos que mi memoria ya no los retiene. Eso sí, suelo doblar a actores de estatura robusta, principalmente negros, policías rudos, abuelos…

¿Hasta qué punto el doblaje era (y es) un coto cerrado? ¿Trabajabas solo si te dejaban trabajar?

El doblaje, puedo certificarlo, nunca ha sido un coto cerrado, ni una mafia, como se ha dicho. Todos los que han conseguido entrar, lo han hecho después de superar una prueba, dura quizás, pero una prueba al fin y al cabo. Luego, en muchos casos, ha sucedido que tras superar la prueba, no han tenido paciencia suficiente para esperar su oportunidad. Los repartos los hacen los directores y éstos, como han visto la película y conocen las voces que necesitan, saben escoger al actor ideal. No voy a decir que en alguna ocasión no se equivoquen, pero adrede no. El director no se “casa” con nadie.

durante una sesión de doblaje

¿Cómo ha evolucionado en estos 50 años de profesión la labor del actor de doblaje?

Yo diría que ha evolucionado mucho. Técnicamente, el cambio ha sido muy grande, la maquinaria, las mezclas. De trabajar en el atril tres o cuatro actores/actrices con solo un micro, y arreglártelas para entrar en el momento que te tocaba hablar y que además se entendiera bien el dialogo, hasta la actualidad en que cada actor/actriz, va en una banda de sonido aparte y graba solo. Para mi, hemos perdido el calor del atril en los diálogos. Ahora hay que estar mucho más atento para que el diálogo entre los que graban en banda aparte, coincidan de sentido, tono, volumen, etc. Antes, todo era más sencillo. Ahora, lo encuentro mas difícil. Al final, la experiencia manda y todo sale bien. Años atrás existían actores/actrices muy buenos. Ahora también. Pero si no existieran tantas prisas y no se hablara tan rápido, iríamos mejor. Hoy puede suceder que a muchos actores no se les entiendan los finales de algunas frases y esto molesta, porque te puedes perder algo importante de la película. Antes era obligatorio que se entendieran perfectamente los dialogos, también se timbraba mejor, sin necesidad de levantar el volumen de voz.

¿Coleccionas anécdotas?

Recuerdo una: yo acostumbraba a ir a una cafetería situada en la Plaza Cataluña de Barcelona. Allí, por las tardes, se reunían todos los actores/actrices de teatro, cine, radio y doblaje. Un día, estando yo allí, entró Felipe Peña, una de las glorias de aquella época, como director y como actor. Me acerqué, muy sumiso porque hacía poco tiempo que trabajaba, y le pregunté lo clásico del aprendiz al maestro: “Sr. Peña -le dije- me gustaría que me dijera como estoy realizando mi trabajo”, a lo que me contestó: “Sr. Mediavilla, usted nunca doblará a un protagonista, pero por su ilusión, ganas y timbre de voz, se inchará a doblar películas”. Tenía toda la razón del mundo.

¿Qué supone para tí, doblar a un actor como Morgan Freeman?

Tuve la suerte de que un día me lo propusieron y, a partir de entonces, le he interpretado en casi todas sus películas. Dicen que mi voz le va perfectamente a su cara, a su forma de actuar. Eso, con el tiempo, se adquiere fijándote en él. Para mi, es uno de los mejores actores que hay en la actualidad. Tiene el reconocimiento de todo el mundo y nadie olvida su nombre. Es un orgullo enorme para mi poder doblar su voz. Sin conocerle personalmente, le tengo un gran cariño y respeto. Además, he aprendido mucho de él y gracias a él mi carrera ha dado un salto enorme. Siempre se lo agradeceré, le llegue a conocer un día o no. Le admiro, le quiero y le respeto muchísimo.